Elogi de la imperfecció

Imatge: Moisés, Escultura (acabada al 1515) de Miquel Àngel per al panteó de Juli II.

Recordareu la llegenda del cop de martell que Miquel Àngel va donar al genoll dret la figura, en acabar-la, dient-li: Parla!

Em serveixo d’aquesta història per il·lustrar la perversa passió que actualment mou moltes persones, i el seus diners, en la recerca de la perfecció. Per descomptat, quedi clar, que estic parlant del que pomposament diem: primer món. En altres regions la primera preocupació de les persones és la supervivència, allà han d’ocupar la totalitat del seu temps diari en l’adquisició dels recursos bàsics: aigua i aliments.

La força del contrast posa en evidència la pobresa moral de la nostra societat, al costat de la riquesa malbaratada; fins i tot ara, en temps de crisi les clíniques de estètica segueixen implantat components protèsics innecessaris mentre que els responsables de l’educació pública demanen que els mestres facin hores extres, perquè l’administració no té prou diners per contractar-ne els que calen.

Potser el problema està en una tergiversació dels valors. Quan les primeres necessitats estan cobertes el que valorem són banalitats, com ara la pretesa perfecció estètica, a la recerca de la qual hi ha qui embogeix fins l’anorèxia, arribant-hi a una adoració malaltissa de la pròpia imatge, decorant-la amb tatuatges, penjolls al melic, brillants incrustats a les dents i tantes altres ornamentacions pròpies dels més exòtics pobles primitius. Sobrevalorem l’aparença de joventut i per contra rebutgem els signes d’envelliment inseparables de la naturalesa. Els avis han deixat de ser els éssers respectats, font de coneixement i d’experiència, per passar a fer de mainaderes, això quan les xacres pròpies de l’edat els ho permeten. Recordo les mans de la meva àvia materna amb la pell extremadament prima, transparent, amb grans taques d’apoptosi després de vuitanta-cinc anys exposades al sol en feines agrícoles; la blancor dels seus cabells s’associava al respecte, era un objecte d’admiració. Ara, qui té cabells blancs els oculta, els tenyeix, o els amaga com si fossin un motiu de vergonya. La llàstima és que l’adoració de les banalitats passarà factura. Us ho puc assegurar!