dimecres, 17 de juny de 2009

Madurar


Una bona amiga, la Landa, m’explicava com la major part del seu temps el dedica diàriament a vetllar pel futur dels seus fills: els porta a l'escola, els alimenta, els instrueix, els vesteix, vigila que tinguin un entorn adequat i saludable per créixer tant físicament com a nivell afectiu... Tot i així, lamenta no tenir garanties de que un cop siguin adults, o bé quan reclamin la independència sobre el propi destí, la immensa dedicació que al llarg dels anys ha abocat als fills sigui suficient per a que ells sàpiguen orientar-se en la vida.

Això deu passar amb tots els pares i mares, amb un minin grau de responsabilitat, volem que es nostres fills triïn les millors opcions per a les seves vides i considerem que la nostra experiència ens dóna una millor perspectiva per destriar entre la troca enredada del món.

Dissortadament, la natura fa que fills pensin que les opinions dels seus pares són obsoletes, del segle passat, i que tallen les ales dels seus impulsos creatius. Diuen: Cultura de l’esforç? Bé, però sense atabalar-me gens. Tenir un pla vital, i seguir-ho amb dedicació i ordre? Bé, però sense atabalar-me gaire. Dosificació de l’oci i l’entreteniment? Bé, però sense sacrificar-me massa...

I és què quan els fills volen sols, els consells dels pares són com els crits de les orenetes a les tardes de juny: només omplen l’aire.

1 comentari:

Yolanda ha dit...

Un artículo de lo más acertado. Aunque mis hijos son todavía demasiado pequeños creo que esto es lo que nos va a tocar vivir.
Los padres ponemos todo el esfuerzo y la ilusión en criar y educar a nuestros hijos de la mejor manera posible, (los niños no vienen con un manual debajo del brazo)pero la realidad es que cuando crezcan seguirán el camino que ellos elijan, tal y como hicimos nosotros en su momento.
Lo mejor sería no "esperar" nada a cambio. Suele ser cuando esperas y no te corresponden cuando más te decepcionas. Dejémosles volar pensando que eligirán lo mejor posible.