dimecres, 7 d’octubre de 2009

Entusiasmes


Hi ha qui s’entusiasma fàcilment, amb qualsevol cosa. És un fenomen lligat al de les emocions. És la química d’uns indrets del còrtex cerebral que ens fa embogir de satisfacció, ràbia, pena, alegria o altres emocions en funció de la tecla que, amb més o menys facilitat, prem l’entorn i dispara en els llocs adients del nostre cervell els neurotransmissors.

Aquest fenomen fisiològic té efectes econòmics de primer ordre en les nostres societats. Permeten, per exemple, que uns personatges de dubtosa moralitat siguin amos de les competicions esportives d’autos de carreres. Aquelles curses que entusiasmen les masses televisives, fent guanyar quantitats immenses de diners als organitzadors. Altres esports, com ara el tenis o el futbol, també generen enormes fluxos de diners que corren paral·lels a les emocions populars: penseu el recent fitxatge d’en Florentino. Del ciclisme, sense ser esport d’aigua, tothom sap que neda en rius de substàncies dopants; però, els seguidors i patrocinadors any rere any aboquen els diners que calguin per satisfer l’entusiasme popular en aquest i altres esports.

No són gaire diferents els estímuls del camp emocional derivats dels jocs d’atzar: loteries, bingos, primitives i rifes de tota mena. Molta gent gaudeix pensant, en la forma en que destinaran els hipotètics diners guanyats en una rifa estatal o privada. De fet, el veritable producte que els jugadors compren amb el preu del bitllet, és una mica d’emoció que els fa més agradable la vida; o dit d’una altra forma: compren una dosi de neurotransmissors.

No m’han interessat mai les competicions esportives, sovint el guanyador no juga net; però, l’origen del meu escepticisme davant d’aquells ludopàtics entusiasmes de nyigui-nyogui potser l’hauríem de cercar en les rifes que organitzava el capellà que els dijous a la tarda visitava la meva classe de primària. L’home ens feia aportar unes pessetes (més que la paga de tota la setmana) per comprar entre tots els nois de la classe un lot de còmics i revistes que ell aportava. Tot plegat el cost d’aquelles enganyifes no era ni la desena part del que recaptava el llest sacerdot. Aquell premi el rebia per sorteig un únic company de classe. Quan l’agraciat va resultar ser el mateix alumne dues setmanes seguides van canviar les normes: els afortunats serien els que facin anys aquella setmana, així els qui tenien data de naixement durant les vacances mai tindrien premi. Com veieu, veritables misèries del segle passat.

Un aclariment final. Practicar esports és molt sa i recomanable, però premiar el que competeix i ha arribat primer, quant l'esforç del altres pot haver estat superior perquè la seva natura muscular és diferent, és una injustícia irracional.