diumenge, 27 de setembre de 2009

Foulards i xals


Ha començat la tardor i no és gens estrany veure pels carrers les noves indumentàries imposades, direu, pel canvi de clima, doncs no: per la moda. Coincidirem amb l’opinió contrastada que les modes neixen per trencar la rutina. Aquesta no és altra cosa que repetició i manca d’originalitat en que ha esdevingut la moda de la temporada anterior, tot seguint les lleis de la dialèctica.

Sorprèn, però, com en l’afany de ser els més originals i trencadors de tendències poden arribar-se a fer les bogeries més estrambòtiques, plenes d’incomoditats i fins i tot perilloses. L’exagerada elevació de les plataformes en les sabates de les noies japoneses, deu anys enrere, van ocasionar multitud de greus accidents i problemes en els turmells.

Aquest dies proliferen en les nostres ciutats noies lluint samarretes sense mànigues, però, amb el coll ben embolcallat per enormes foulards o grans mocadors de llargs serrells que s’arrosseguen per terra, per exemple, quan la propietària s’ajup per feines obligades pel gos que passeja. Per descomptat, aquesta actitud no és exclusiva de les noies, també els nois llueixen pantalons amb la cintura molt per sota dels malucs o van plens de ferralla foradant’els-hi les celles, els llavis i tot allò que es pugui imaginar.

Sembla, doncs, que cal un sentit de rebel·lia especial per combatre la pressió de les modes que persegueixen la uniformitat i que cap ovella surti del ramat. Per distingir-se del corrent imperant caldrà fer com aquell actor que cita Marcel Proust en l’obra “À l'ombre des jeunes filles en fleurs” que essent preguntat per on anava a comprar aquells barrets tan sorprenents que lluïa, va respondre: “Jo no vaig a buscar els meus barrets enlloc. El que faig és no llençar cap, ni un”.