dijous, 10 de maig de 2012

Supersticions



Un estudi recent del BBVA (1) conclou que el 46% dels espanyols no reconeixen cap científic rellevant: Einstein, Curie, Newton; de Santiago Ramón y Cajal només un 5% n'ha sentit parlar. L'estudi demostra que Espanya manté el liderat d'incultura científica entre els països desenvolupats, per sobre d'Itàlia (30%), Estats Units (27%), Regne Unit (26,8%) o Dinamarca (14%). A més d'avergonyir-nos aquesta peculiaritat ibèrica te conseqüències econòmiques nefastes pel conjunt de la població; malgrat que altres sectors de la economia marginal, com els tarotistes, mediums i similars, el guanyin molt be la vida explotant la tirada a la superstició dels conciutadans tan allunyats del coneixement científic. 

Pels qui pensen que és irrellevant el fet d'anar de tant en tant a que un estafador et tiri les cartes per endevinar esdeveniments del futur els explicaré les desventures del Brauli Llinàs, aquest és el nom del fill gran de Paquita, la Carbonera, i de Joan Llinàs i Anglada, home de pagès que cada tarda, o vespre, segons l'estació de l'any, tornava a casa amb la bota de vi buida i un carretó de mà ple de cols, naps, pomes corcades, figues, bledes, mongetes tendres, cigrons, tomàquets, patates... Una part de les fruites i hortalisses les venia entre el veïnat i la resta servia de farratge per un parells de garrins que cada any engreixava al cobert del fons del pati. Un dia vaig acompanyar en Brauli quan abocava un bon cabàs de pomes a la menjadora dels porcs i encara recordo vivament el soroll de les pomes rebotant sobre el dur ciment gris i humit de la menjadora i la fruició amb que les devoraven els animals. 

Paquita, la Carbonera, dona menuda i plena de nervi, era molt respectada entre els veïns en part per haver patit el drama d'haver perdut una filla de sis anys que va morir ofegada accidentalment en una bassa de vinya. La por a morir ofegat era  omnipresent en la vida del carrer; un carrer sense nom, identificat només amb la inscripció 22-C traçada a mà sobre la paret de la casa número1 d'aquell novell carrer aixecat en pocs anys sobre camps d'oliveres i ametllers. Tothom tenia coneguts a qui algun familiars se'ls havia ofegat. Particularment perillosa era la bassa de la bòvila de Can Carbonell, on l'extracció contínua d'argiles havia produït un gran sot que les pujes mantenien ple. 

Potser aquell contacte amb el totxo i els procediments per a produir-los va influenciar sobre en Brauli de manera que va fer estudis de paleta que li van permetre, primer formar una petita empresa de construcció i després aixecar un respectable imperi amb força treballadors de forma que, aprofitant els anys de bonança, comprant terrenys i aixecant pisos va acumular un munt de pessetes; semblava que la deessa fortuna guiava el seu destí. Però no era així; un seguit de desgràcies truncaren aquella alegria; i, com prou sabem les desgracies mai venen soles i sovint venen perquè les anem a buscar. El contractista d'obres Brauli Llinàs perdent el sentit de la mesura, de forma pausada però constant, es va hipotecar per molts milions amb un parell de bancs. Inicialment l'empresa rutllava a tota vela, produint molt, pagant poc (sobre tot a la Seguretat Social), no declarava tenir contractats tots els treballadors que realment treballaven en les seves obres. Un maleït dia un dels manobres que posava teules va caure des de la teulada sobre un palet de rajoles que descarregaven al carrer, va morir fulminat. Des d'aquí van succeir-se els judicis, les indemnitzacions, inflades minutes d'advocats, la pèrdua de comandes, les vendes forçades i ruïnoses de bens immobles i d'altres propietats; després la insolvència i les execucions hipotecàries. 

A gos flac tot són puces, i les desgràcies no van parar aquí. El ritme de vida al que Brauli Llinàs i la seva muller s'havien acostumat en els bons temps era de luxe i malbaratament a dojo: Iot a l'amarrador de Blanes, compres a Harrows, sopars a París per via aèria... Quan van començar les dificultats econòmiques l'esposa de B. Llinàs, Núria, disposava d'un compte personal on restaven els últims diners del matrimoni. Però Núria de Llinàs crèia en tota mena de xarlatans, tarotistes, bruixes de bola de vidre i mèdiums. En comunitat de pensament amb les seves mistificadores conselleres la dona afirmava que el fracàs empresarial de la firma "B. Llinàs Construccions" era fruit d'un malefici que l'havia fet una concunyada rancuniosa i antipàtica que l'odiava des de sempre. Les visites per netejar-se dels maleficis i per a demanar consells als avantpassats difunts van acabar de buidar el calaix familiar dels Llinàs. Ara viuen de la caritat d'altres familiars que tocant de peus a terra no són víctimes de la superstició (2).

(1) Comentat a "elperiódico.cat" del 9 de maig 2012
(2) Relacionat amb la superstició podeu llegir també aquest altre article. del 18 de maig de 2008..


...-