divendres, 4 de gener de 2013

Rómulo Pinyol


Ahir al matí, passejant per l'assolellat parc que transcorre paral·lel al sud del carrer d'Icària, vaig topar-me amb un inesperat monument, un monòlit que honora l'insigne sacerdot salesià fundador del centre educatiu i de formació professional aixecat en la confluència dels barris egarecs de "El torrent de la Maurina", "Las islas perdidas" i "La Cogullada". La casa salesiana i la parròquia va ser fundada al 1957 en terrenys perifèrics de la ciutat sota la direcció del pare "Don Rómulo", del qual enguany serà el centenari del seu naixement. 
 
Vaig conèixer personalment a don Rómulo al setembre de 1965, quan els pactes gremials de les grans indústries metal·lúrgiques locals (AEG, Agut, Closa...) atenent a les necessitats d'operaris "oficials" ben formats conjuntament amb el tarannà educatiu salesià van confluir en un potent impuls dedicat a la formació de quaranta adolescents per curs. En el primer d'aquell cursos, el de 1965-66, l'AEG de Terrassa, la més important de les tres, va "externalitzar" (com diríem en vocabulari d'ara) el seu centre de formació professional enviant, alumnes, màquines, eines, bancs d'ajustador, llimes, peus de rei, palmers i perfils de ferro a la novíssima seu de l'Escola d'Oficialia Industrial Salesiana del carrer Maria Auxiliadora; constituint un nou centre de F.P. en competència directa amb la tradicional (i única oficial) Escola Industrial de Terrassa del carrer Colom. Vaig ser un dels afortunats seleccionats per gaudir d'una beca de tres anys. Esperant que accedir a l'escola d'aprenents de l'AEG vaig trobar-me sobtadament en una escola de capellans. Jo, un ferm no creient des que vaig ser conscient de les moltes contradiccions que suraven en el pensament religiós, això poc després de fer la primera comunió.

Però, les 192 pesetes setmanals i sobre tot la seguretat d'entrar a treballar a la fábrica un cop superats amb èxit els tres cursos va compensar-me d'assitir a primera hora del matí a missa de dilluns a divendres (només dos anys). En la nau lateral esquerra del temple sentiem, agenollats, la veu greu del pare Rómulo, un home grasonet, no gaire alt, calb; que ens rellegia els evangelis, Recordo quan dèia: "...una alcuza de aceite..." i jo m'apuntava a la memòria: Mirar al diccionari - "alcuza". Però el contacte més directe amb don Rómulo va seu un migdia, quan em diria a dinar a casa dels pares; des de la finestra del seu despatx, al primer pis, va cridar-me: - "Ei! Com et dius?"- Li ho vaig dir... Ell, mostrant la seva figura ensotanada, de rostre clar sense gens de cabell, va dirme: -"T'has adonat que tens una mica de gepa. Això té solució; amb tractament mèdic. Digues als teus pares que vinguin a veure'm". Certament jo he patit des de petit una cifosi que, de tant en tant, induïen els professors de primària a ordenar-me: "Ponte derecho". Potser, per vergonya, o per considerar-ho del tot inútil no vaig transmetre aquella assenyada indicació de Don Rómulo al pares.
 
Els tres anys de salesians em permeten afirmar que els procediments didàctics afinats per molts anys d'experiència pedagògica eren força eficaços. Clar que seleccionaven els alumnes, però fomentaven l'afany per millorar, sense fanatismes religiosos; per exemple les jornades d'exercicis espirituals eren d'assistència voluntaria. La petita minoria que no hi participàvem no vam patir cap mena de discriminació.
 
M'han explicat (*) que el darrers anys de Don Rómulo van ser els d'un pobre i honest sacerdot. Va morir als 87 anys sense el merescut reconeixement, ni social ni de la seva comunitat salesiana. Potser va demanar masses diners als empresaris locals, potser va trepitjar algun ull de poll; el cas és que va acabar els seus dies assistit només pels seus familiars, una germana, tal con ho va estar a llarg de sa vida; en una mena de paral·lelisme biogràfic com havia fet el fundador dels salesians, el torinès Dom Bosco, també don Rómulo va aportar el patrimoni i l'esforç familiar a la exemplar tasca educadora de la joventut. Enguany en el centenari de naixement del salesià i pedagog Rómulo Pinyol veurem qui s'enrecordarà de la seva obra i de la seva persona.


(*) Sobre la veracitat d'aquesta informació llegiu els comentaris 1 i 2.

...-

2 comentaris:

Josep ha dit...

El final no és gens exacte: va morir a Martí-Codolar, a la residencia de Barcelona dels salesians malalts on hi va anar amb el seu germà, que també va compartir la mateixa residència. Va morir envoltat de l’afecte de la Comunitat Salesiana, que el valora com a excel·lent salesià, entregat en cos i ànima a la missió de Don Bosco als diversos llocs on va desenvolupar el seu apostolat.

Lukas4 ha dit...

Gràcies per l'aclaració, Josep; m'ha alegrat saber que els anys finals de Don Rómulo no van ser tan tristos com ens ho havia comunicat un ex-alumne salesià més jove que jo i amb més vincles amb la Comunitat Salesiana.