dilluns, 13 de gener de 2014

El pou




El primer pou que recordo haver vist, era el dels veïns del carrer del Joc de la Rutlla. El tenien al soterrani al qual s'accedia des d'una petita porta del pati. Va ser un fred dia d'hivern que vaig acompanyar el meu veí Gerard, un nen de cinc anys com jo. Seguíem el seu germà gran, potser d'uns tretze anys, quan duia un pesant bloc de glaç que havia trencat del que s'assemblava a una gruixuda cortina d'aigua sòlida que baixava des del balcó baranat del primer pis sobre el pati. Quan el germà d'en Gerard va arribar al brocal del pou, en la penombra del soterrani il·luminat malament per la finestreta reixada que s'obria al carrer, ens va fer aturar uns cinc metres darrere d'ell, com si un gran perill en amenacés, i allà va abocar la gran placa de glaç al fons del pou que va trencar-se amb estrèpit impressionant. Potser per això ho recordo amb claredat després de tants anys.

El segon pou del meu record va ser el que el meu padrí va obrir, juntament amb el meu pare en el bell mig del terreny que comprenia els dos solars de cinc per trenta metres que s'havien comprat al barri de la Maurina. Eren unes parcel·les, ells en deien "solars", que venia un pastisser del carrer Galileu, situats en una solana de vinyes, oliveres i ametllers; de terres argiloses i a pocs metres del la glera del rierol per on sempre corria aigua, neta després dels aiguats, i negre en les temporades de sequera.
***
Quan vam anar a viure a la nova casa del barri de la Maurina encara no havia complert els sis anys. La casa només tenia la porta del carrer i la del pati; a les habitacions van haver de passar anys abans de posar-hi portes als bastiments. El pati era llarg d'uns divuit metres i cinc d'amplada, però com que no s'havia construït encara la paret mitgera amb el pati del meu padrí, tot plegar feia l'efecte d'una explanada amb un pou al mig.

La construcció del pou no va quedar lliure d'accidents. A la feina van col·laborar familiars tant del pare com del padrí. Quan assolia els deu metres de fondària un cunyat del padrí que aprofitava una tarda de diumenge per fer la visita familiar habitual va voler mirar l'estat de l'obra arrepenjant-se en la corda que penjava de la corriola, per tafanejar l'estat de les feines el fons del pou; si s'hagués agafat dels dos extrems de la corda no hauria passat res; però, només va agafar-se de la corda que penjava d'un costat de la corriola; va ser com encomanar-se a l'aire, va baixar els deu metres a plom, picant d'esquena amb l'esquena dels que treballaven al fons; per sort ningú van patir cap lesió greu.

Tal com s'acostumava, en fer pous a força de pic i pala, a copia que l'aprofundien el recobrien en tot el seu diàmetre, de poc més de sis pams, amb totxo massís, deixant de tant en tant un espai buit per ficar peus i mans per l'hora de baixar o pujar des del fons. Un dia, quan la profunditat passava del quinze metres van haver de deixar la feina, perquè començava a ploure amb intensitat. El fons argilós l'havien aprofundit més d'un metre que va quedar sense la protecció de totxos al voltant. L'endemà, després d'una nit de tempesta, el fons del pou era ple d'aigua, no van poder acabar el revestiment de la paret, un problema que a la llarga portaria problemes estructurals a les cases del pare i del padrí.


...-