No tractaré aquí de termes informàtics tals com IP o FTP.
L'assumpte va de converses verbals entre humans que fan servir telèfons. A casa meva quan
telefonem un familiar, o una antiga companya de treball, d'aquells que encara
tenen línies telefòniques de fil de coure metàl·lic (telefonia fixa, com ara
diuen) sovint solen contestar-nos amb un seriós i formal "¿Dígame?"; immediatament, quan ens identifiquem, canvien el registre de veu pel
corresponent, tal com la situació mana, molt més càlid i familiar.
Altres responen a la timbrada telefònica amb un "Mani'm!",
genuïna expressió catalana que a un vell conegut (nouvingut d'Astúries) en el
transcurs de la seva feina, en un concessionari local de cotxes, va fer que
contestés: "Perdóneme; pero, quiero hablar con Samuel Gracia Sabater, no
con el señor Mánim". Això va passar perquè l'asturià seguia la norma
que regeix en moltes empreses; consistent en que al despenjar el telèfon el primer que s'ha de
dir és el nostre nom, en el cas anterior: "Samuel Garcia. Díguim?".
Això és molt eficaç, creieu-me. Similarment, em díuen en el món anglosaxó fan
servir com a primera expressió en despenjar el telèfon: "Samuel
speaking!"
També passa sovint que en sentir una veu desconeguda, o
de la qual no tenim registre memoritzat, pensem que ens està trucant una
teleoperadora, o una màquina, i automàticament responem amb to fastiguejat
davant la previsible agressió publicitària. Després resultarà que haurem de
disculpar-nos a la funcionaria de Centre de Salut que ens avisava d'una cita en
el Servei de Radiologia Diagnòstica.
Inconvenients que, cada cop més, estan destinats a
desaparèixer. Ara, tothom (o quasi) disposa d'un terminal telefònic amb
reconeixement de trucada, que permet abans de despenjat saber qui ens està trucant. Informació determinant per a la nostra acció subsegüent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada