diumenge, 29 de juny de 2014

La punta de rosset, o els amors miserables.

Relat a imitació (pobra) de l’estil dels Amors ridículs de Milan Kundera. Qualsevol semblança amb persones, situacions o fets reals és pura coincidència.




Amb motiu de les bones notes obtingudes en el segon curs de Formació Professional a tres de la trentena d’alumnes (Pere, Pau i Joanic) els van permetre passar al tercer curs fent les pràctiques a la fàbrica, on treballaverien set hores al dia. A les tardes continuaven anant als Salessians on per propi compte, sense professors, estudiaven, Llengua, Literatura, Matemàtiques, Física, Química, Tecnologia, Seguretat i higiene en el treball... i la singular “Formación del espiritu nacional” en un llibre escrit pel que arribaria ser ministre del Règim, Fraga Iribarne.

Pere i Joanic eren delineants per tant van començar el seu historial laboral a les oficines tècniques de la secció terrassenca de l'històric  Konzern alemany AEG; un, Joanic, a l’oficina de motors i l’altre, Pere, a la de tranformadors petits; petit vol dir entre una i deu tones de pes. En Pau des del taller d’utillatges passaria, un any després, al departament tècnic de trafos grans (enginys de fins 100 tones un cop llestos per operar en una central elèctrica transformadora), no parlo de potència en mega o kilo-voltampere (kVA) per no atabalar-vos utilitzant les unitats tècniques escaients.

Així, doncs, en el seu primer any d’activitat laboral en Pau va estar-se d’aprenent de tercer curs al departament d’utillatges, on fabricaven tota mena de plantilles, matrius i estris d’acer per a racionalitzar i abaratir el treball en sèrie de la fàbrica. Podem dir que l’aprenentatge més important d’en Pau en aquell any a la fàbrica va ser el contacte amb el món real, més enllà de la protectora closca d’ou familiar, o de la pobrissona i limitada escola privada de pis i dels quatre amigots del carrer, potser hauríem de dir l’atzucac, on va passar-se la infantesa. A la fàbrica, Pau, va contactar amb vells comunistes del PSUC, amb lectors de Giovanni Papini, de Kafka i de Thomas Mann; amb boletaires; amb amics d’anar amb meuques que recordaven en veu alta les seves tristes luxúries mentre esmorzaven, com cada dia, de nou a dos quarts de deu un entrepà de sardines embolicat en paper de diari i lubricant-se la gola de tant en tant amb un raig d’aspre vi negre de la bota.

En aquell ambient van retornar de fer el servei militar obligatori un parell d’ajustadors oficials de tercera, eren Jules i Jim. Ambdos no paraven de parlar de les seves núvies. Jim passava força estona de confidències amb el funcionari de la guixeta, a la dreta de la gàbia del cap de secció, un home de quaranta anys responsable d’apuntar-los en quina comanda interna estaven treballant. Els companys que feien cua darrera d’ell havien d’aguantar-se i escoltar, amb vergonya aliena i lamentant la pèrdua de temps, com s’havia corregut entre les cuixes de la promesa la tarda d’ahir. Tot plegat, aquells relats libidinosos, màxima expressió de traïció a la confidencialitat deguda, representaven, de fet, una sòrdida relació d’homosexualitat verbal, clarament no desitjada ni compartida pels altres oients de la cua. Les confidències de Jules, però, superaven de llarg en grolleria els comentaris de Jim. Mentre duia amb un ajudant, en un carretó de fusta, una pesant roda d’esmolar acabada d’equilibrar a la màquina a la que pertanyia, ubicada en un llunyà departament de la fàbrica, Jules l’explicava, abocant-li un fètid alè a l’orella, "Que dubtava, que seria millor no casar-se amb la Rosina. Que no, i que no!", i continuava dient: “Qui sap el que ella ha fet amb altres nois quan jo feia la mili. Perque abans jo havia fet coses molt brutes amb ella... I s’ho va deixar fer!”. L’ajudant pensava: “Ves-te'n a regar...! Fastigós!... Què poc home ets!”.

Un parell de mesos abans de fer l’examen per ascendir, en sentit físic i figurat, a l’oficina tècnica de trafos grans en Pau va començar a treballar per ampliar els seu calaix d’eines amb una bona punta de rosset (gramil en castellà), una punta definitiva, durísima: de carbur de tungstè. Va aconseguir un tros esberlat de pastilla de widia i després de soldar-la amb llautó a l’extrem d’una vareta d’acer polit de 4 mm de diàmetre per 24 cm de llargada va dedicar moltes estones (hores) de temps morts, o potser robat a la feina productiva, per donar-li la forma perfecta d’una punta de traçar sobre les superfícies de ferros pintats amb sulfat de coure dissolt en aigua, o les negres superfícies resultants de la laminació en calent. L’envejós Jules no parava de demanar-li al Pau la punta de traçar, com herència en cas de que Pau fos a parar al departament de delineació de trafos: "Si tu no la necessitaràs per res"- li deia. Tant el va atabalar que Pau en mostra evident de la seva debilitat i inexperiència va cedir aquella joia tan elaborada a un miserable que no la mereixia.

Vint-i-tants anys després, quan Pau dissenyava peces de motors elèctrics amb un sofisticat, excessiu i caríssim sofware de CAD propietat del grup Dassault (el fabricant d'origen jueu dels Mirage) va atendre un estudiant d’enginyeria d’últim curs que participava en un programa universitari de pràctiques en empreses. El pre-enginyer va explicar-li, mirant-se la pantalla d'un monitor d'un milió de pesetes, que el seu pare havia treballat a l’AEG i, per sorpresa d’en Pau, va resultar que el futur enginyer era fill de l'insuportable Jules. Quan se l'escoltava, sense parar gaire atenció s'ha de dir, va passar-li pel cap la qüestió de si aquell noi, amb innocent aire de setciències, seria fill d’aquella primera parella de son pare, aquell badoc i pesat d’alè pudent.


...-