dimarts, 4 d’agost del 2015

Agost


Eren passats dos quarts de dues d'un xafogós migdia d'agost. Havíem acompanyat l'anciana mare de la Mirèia a una visita rutinaria a cal reumatòleg i mentre esperaven que sortís de la consulta vam deixar el sedan de vuit anys en una cantonada propera a l'ombra del plataners; allà un parell de bancs ens insinuaven una plàcida espera. Els bancs estaven situats d'esquena a la l'extensa zona de gespa, que justament en aquell moment retallaven els empleats dels serveis municipals de manteniment de parcs i jardins, en realitat és un espai pertanyent a la Biblioteca local de la UPC. El soroll de les màquines de jardineria era eixordador, tot i així van gaudir de la intensa olor d'herba tallada i vam seure en el banc més allunyat dels nostre cotxe; perquè l'altre, el més proper, estava ocupat per un indigent d'aspecte sinistre i envoltat de mosques, tot brut i descuidat. L'home d'uns seixanta anys vestìa estrafolariament amb un gruixut tabard impropi per la temperatura de 34ºC en aquell moment i amb un gran mocador de teixit aragonès al coll, d'estarrufada cabellera grisa, llardosos pantalons texans llargs i sabatilles esportives de gruixuda sola multicolor. Al terra a la dreta d'on seia hi tenia una gran bossa esportiva negra amb el logotip d'una coneguda marca multinacional. La bossa suportava una mena de crossa, un bastó extensible d'alumini.

Després d'uns minuts de seure en aquell poc confortable lloc, va sobtar-me el lleuger cop al pit d'un petit objecte com caigut del plataner que ens oferia l'ombra, la cosa va rodolà fins al terra on vaig comprovar que es tractava d'un petit bocí de pa, molt tendre, com de brioix, del tamany d'una ametlla amb closca; de seguida vaig sentir la veu de l'home que seia a un tres metres a la meva dreta, deia: "Hijo de la gran p... de calanda. Eres un m..." i així un munt de barbaritats sense fonament, evidentment falses, referents a la meva orientació sexual i a l'ofici dels meus progenitors. Llavors vam constatar que aquell indigent, "homeless", sonat, o con vulguem qualificar-lo, en realitat era un deficient mental, potser víctima de l'esquizofrènia o de la malaltia d'Alzheimer. Vaig restar mut, com si res hagués sentit; l'home es va aixecar, va recollir els seus estris i va marxar rondinat en direcció al carrer Prat de la Riba envoltat de les seves mosques.

La conclusió és que en el nostre món anti-manicomis els malalts mentals, malauradament, sovint són desatesos, fins i tot rebutjats pels familiars, i acaben rodolant per carrers, on malviuen expostos a que qualsevol els agredeixi i acabin sent notícia a les pàgines de successos als diaris. És un problema de salut pública sense resoldre i de difícil solució, ho sabem, perquè enfronta la llibertat dels ciutadans a la força de la societat i de l'Estat de Dret per imposar a cada persona el que necessita.


...-