dijous, 27 d’agost de 2015

Els plecs del palmell de la mà


No sé per què he retardat tant la redacció d'aquest l'obituari per la recent defunció del meu amic Thomas Büchenthal; potser és perquè cada defunció d'un dels nostres més pròxim evidencia vívidament la nostra pròpia mort. Qui esperi trobar-se aquí un panegíric ple de lloances edulcorades no cal que segueixi llegint. Als altres lectors tinc tantes coses a dir a propòsit de la seva vida, i de la seva mort, que em costa triar un esquema argumental escaient. Per començar, s'ha de dir que va néixer en un barri gris de la grisa i post-bèlica Terrassa del 1942, a tres anys del triomf del sagnant cop d'Estat contra la legítima segona República Espanyola anomenat "Movimiento Nacional", i a dos minuts caminant des de cal Matalonga, l'industrial terrassenc i amic del colpista general Franco. Encara avui podeu observar la, encara ara, sumptuosa residència familiar del fabricant tèxtil a la cantonada nord-oest de la cruïlla entre carrer Sant Quirze i Topete, disseny de l'arquitecte modernista Lluís Muncunill. Un dels Matalonga, aquell que convidava a opulentes festes al dictador gallec juntament amb alts càrrecs del "Movimiento", va ser alcalde de Terrassa entre 1952 i 1953, era per tant cap local del partit únic de franquisme, la FET-JONS (Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista). La seu de "La Falange" local era a la part alta del carrer de Sant Pere, baixant-lo a uns cinquante metres trobem a la dreta la confluença del carrer Gaudí; justament allà va morir atropellat per un camió el meu oncle quan anava a treballar en bicicleta. Era l'any 1949, i el seu pare (el meu avi patern) va venir del poble d'Andalucia, on tenia una casa i uns improductius terrenys d'emparrats, per cobrar la indemnització que la companyia d'assegurances va destinar a la mort del seu fill.

Era en aquells anys, poc abans de morir el meu oncle, que el pares d'en Thomas van escolaritzar-lo en el més prestigiós centre educatiu de Terrassa "Els escolapis", dirigit pels capellans seguidors de Calasanz. Sense fer el batxillerat va deixar els estudis i va treballar en diversos oficis, alguns relacionats amb les arts gràfiques. Com tants terrassencs es va casar-se amb una noia d'origen andalús, emigrant interior tal com havia estat la seva mare. Després d'uns deu anys de casat, per diverses raons que no cal esbrinar; però, sobre tot per l'esperança infundada d'anar a una terra d'oportunitats va decidir traslladar-se a la pirinenca Andorra amb la seva família, que aleshores era constituïda per la parella i els tres infants fruits del matrimoni. Al petit principat dels Pirineus va fer diverses feines: pintor de rètols, empleat d'un comerciant finès. Finalment, just abans de jubilar-se prematurament a causa de greus problemes vertebrals amb intervenció quirúrgica a la columna per afegir una placa de metall i quatre cargols, va treballar de funcionari municipal amb uniforme, gorra i xiulet.

Va ser a ran del càncer de l'os del turmell que li van haver de tallar la cama esquerra per sota del genoll. Des d'aquell moment va canviar el tarannà d'en Thomas, va esdevenir més hipocondríac, més irritable; actitud comprensible que tolerem en tots els malalts de càncer que viuen permanentment sota l'espasa de Dàmocles, des de dia que reben el primer diagnòstic positiu fins l'últim dia de la seva vida. En el cas del Thomas els rebrots de la metàstasi van arribar-li al pulmó on va patir les subseqüents doloroses intervencions per extraure-li els tumors, al menys tres cops si no recordo malament. Finalment, un xafogòs día d'agost, a dos quarts de sis de la tarda, el seu organisme amb el sistema immunològic desgavellat per la quimioteràpia va dir prou; després de tres o quatre dies de proves i analítiques va morí, quan no ho esperavem, en el mateix centre hospitalari on havia vist la llum per primera vegada setanta dos anys enrere.

I és que vivim tractant d'ignorar l'evidència de que per una causa o per altre tots estem obligats irremediablement a patir un final de les nostres vides, sigui per malaltia, per accident o per l'envelliment irreversible d'un o més òrgans vitals; tant se val que sigui per causes pròpies, internes o externes. Pocs dies enrera vaig llegir un article de diari que qüestionava el per a què els humans voldríem viure fins els 120 anys; arribaríem amb la major part dels sentits reduïts com també la mobilitat, seriem, en el millor dels casos, un munt d'experiència dins d'una bossa foradada amb les costures esbotzades. Mireu-vos les mans, en el palmell trobareu uns plecs que insinuen una lletra ema. Ma mare em va dir, quan justament havia fet els sis anys, que aquest signe indicava als portadors que havíen de morir amb tota seguretat, ho recordo nítidament.

Un dels passats vespres a la TV2 David Trueba, l'escriptor, director de cine i periodista, deia comentant la seva novel·la "Blitz", publicada al febrer dels 2015 (Blitz és llampec en alemany) que els humans tenim un comportament estúpid davant del devenir del temps. Dediquem recursos i esforços a lluitar inútilment contra el pas dels dies, no volem que el temps corri amb el seu efecte devastador apropant-nos a l'envelliment, la malaltia i la mort segura. Per tant, seguint el sentit comú, cal viure la vida cercant la felicitat que trobarem en la bellesa, en la natura, el coneixement, el benestar del dia a dia; per a nosaltres i per els nostres, oblidant greuges reals o imaginaris.

Finalment, un consell per aquells qui encara siguin víctimes de les vanitats mundanes, de tant en tant convé llegir de Jorge Manrique la seva commovedora "Coplas a la muerte de su padre", que comença així:

"Recuerde el alma dormida
avive el seso e despierte
contemplando
cómo se pasa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando;...


Foto superior: Casa Ramon Matalonga, de Lluís Muncunill (1914)
...-