dilluns, 21 de setembre del 2015

Dependència de grau III



(Relat d'estiu)

El brunzit del motor a benzina de la tallagespa que passejava amunt i avall el veí de l'altra banda del carrer, mentre em prenia el te amb torrades al porxo de l'apartament que hem llogat per tot l'estiu, no era prou atabalador com per a treure'm del cap el neguit d'un malson que m'havia fet fora del llit a quarts de set del matí. Malgrat tot, el fet prenia l'aspecte positiu de que així gaudia del desdejuni amb una esplèndida sortida de sol en un nítid dia de començaments de setembre.

Algú va parar-se davant la porta del reixat del carrer, per la seva fesomia potser era una magrebina d'ulls negres i d'edat entre els trenta i els trenta-cinc, vestida amb uniforme blanc (com d'hospital o de treballadora de serveis sanitaris, com ara odontologia). La dona trucava el timbre des de la porta del jardí. S'ha de dir del jardí que era un rectangle de vuit metres per divuit de façana, llastimosament descuidat pels propietaris, contràriament al del veí del davant: El nostre el componien quatre clapes de gespa feréstega, una olivera renegrida a l'esquerra del camí empedrat des del porxo a la porta i un desmai, a la dreta del mateix camí.

Quan l'Eva Guil va obrir la porta de ferro forjat va trobar-se sobtadament a les mans un pesant i compacte farcell, fet de tovalloles noves blanques de boníssim rus, on no eren visibles marques, etiquetes ni brodats. Sense badar boca la noia que l'havia fet donació del misteriós paquet va girar cua i dirigint-se ràpidament per la dreta vorera amunt va entrar en el seient de l'acompanyant d'un Toyota blanc que restava amb el motor en marxa a uns deu metres. Coincidint amb el lleu soroll fet pel tancament de la porta el cotxe va sortir silenciosament del lloc on estava i es va perdre a gran velocitat carrer amunt. Ningú va parar atenció a la matrícula.

Per entre l'escletxa que s'obria en la part superior del paquet de tovalloles l'Eva va descobrir un rostre infantívol, d'un nadó endormiscat, de pocs dies de vida. Alarmada va entrar a la casa per mostrar-lo al seu germà gran, en Rafel, un conco de cinquanta anys però que semblava de seixanta-cinc, que en aquells moments s'ocupava en un racó de l'ampla cuina en la construcció d'un veler de tres pals reproducció fidel d'un original del segle XVII a escala 1:50. Ambdós quedaren bocabadats observant la criatura. Un cop desempallegada del draps que l'empaquetaven, l'Eva agafà maternalment la criatura, ara només guarnida amb un senzill bolquer; tal com l'apropava al seus ulls el nen s'anava reduint de volum i anava transformant-se en un aneguet de finissin plomall de color gris terròs, com de peluix. L'Eva va comprendre que a partir d'aquell moment la vida l'havia canviat del tot, s'hauria de dedicar en cos i ànima totes les hores del dia a tenir cura d'aquella fràgil criatura (nen o peluix) tots els dies de tots els anys que calguessin.


...-