dissabte, 1 de novembre de 2008

El caos educatiu i la catàstrofe que s’aproxima


Molts són els elements negatius que incideixen en contra de l’optimitat educativa i a favor de mal anomenat fracàs escolar. Malgrat l’esforç, sovint desmesurat, dels mestres, professors i de totes les persones que intervenen en el procés educatiu la realitat s’encarrega de tirar per terra tot aquest treball, tal com una ventada tira un castell de cartes. Aquesta realitat és polifacètica i proteica:
- La nova, o no tant nova, cultura imposada pels mitjans de comunicació audiovisuals (vegeu a baix una part de l’article de Pierre Jourde publicat a Le Monde diplomatique) En les darreres dècades el rumb de l’ensenyament no té qui ho controli, és una nau a la deriva.
- La fatiga i la desmotivació dels professionals de l’ensenyament
- La insuficiència dels recursos materials i humans per a dur la població escolaritzada als nivells i continguts programats per les administracions. I més si tenim en compte l’allau de població nouvinguda.

Causes.
En general podem dir que és la societat la que situa l’educació en el nivell de prioritats que creu convenient. La realitat és que la qualitat de l’ensenyament no baixa del cel. Cal una voluntat de tots els estaments, pares, mestres, institucions, empreses... i per descomptat alumnes motivats i entusiastes. Tot això, cada cop és més difícil de trobar. Això sí, tothom vol i exigeix un excel·lent ensenyament i bon nivell per al nostres alumnes. Però l’esforç col·lectiu, i individual, de tots els implicats no es fa.

Conseqüències.
No cal demostrar que el deteriorament creixent de l’ensenyament tindrà, amb tota seguretat, conseqüències gravíssimes. El primer recurs d’una nació és la formació i les capacitats del seus habitants. Malmetre la formació de tota la població de menys de vint anys és una veritable bomba de temps que acabarà esclatant en la societat futura, i també a curt termini. Ara mateix, ja comencem a patir la manca de tècnics. No hi ha prou estudiants d’enginyeries, de matemàtiques... Qui heretarà les claus del coneixement científic?, qui investigarà?, qui innovarà?, qui ensenyarà les generacions futures?.
A més dels coneixements també s’ha perdut (utilitzo el present plenament segur) l’hàbit de l’esforç i del rigor, l’interès en la persecució i l’obtenció de resultats en la millora i capacitació personal.

Conclusió.
No puc deixar de ser pessimista davant d’un món controlat pels mitjans que han substituït l’ensenyament científic, reglat i socialment aglutinador per una muntanya de continguts televisius publicitaris (esports, concursos i realitys inclosos) que fomenten l’individualisme i esterilitzen la creativitat. Aquest és l’autèntic mur contra el que xoquen els esforços del professors. La difusió immediata i universal de les estúpides modes, suposadament independents, de la joventut demostren la poderosa influència dels mitjans de comunicació en foment de la inutilitat consumista i eixorca. Ja ens ho trobarem!

* * * * *
Segueix la transcripción parcial de l’artícle publicat a Le Monde diplomatique.
El triunfo de los mercaderes de la vulgaridad
La guerra mediática contra el espíritu

Le Monde diplomatique, Nº 156, pàgines 24 y 25. Octubre 2008
Autor: Pierre Jourde (Profesor de la Universidad Stendhal –Grenoble- III)


... Los medios de comunicación (audiovisuales) supieron dar dimensiones monstruosas al universal deseo de estupidez que dormita incluso en el fondo del intelectual más elitista. Este fenómeno es capaz de destruir una sociedad, de hacer irrisorio cualquier esfuerzo político. ¿Para qué deslomarse reformando la escuela y la universidad? El trabajo educativo es destruido por la estupidez mediática, por las bufonadas erigidas en medio de expresión, por la invasión de los valores del dinero, la apariencia y el individualismo egoísta propagados por la publicidad, verdadera razón de ser de los grandes grupos mediáticos. Los nuevos dueños de los medios de comunicación remiten a los ilustres reformadores de la educación pública a un oscuro rincón de la historia.
Cuando se les critica por la vacuidad y la ineptitud de sus programas, los mercaderes de vulgaridad suelen dar dos respuestas: primero, que simplemente le dan al público lo que éste desea; segundo, que quienes los critican son “elitistas” incapaces de admitir la simple necesidad de diversión. No es necesariamente elitista reclamar un poco menos de estupidez. Hay verdaderos espectáculos populares de alta calidad. El público pide lo que está condicionado a pedir. Prácticamente se ha abandonado la idea de un acceso progresivo a la cultura a través de espectáculos populares. Molière, Calderón, Lope de vega, Víctor Hugo, Charlie Chaplin, Valle Inclán, Lorca, Brecht o Darío Fo eran y son grandes artistas y también populares. Han logrado distraer y hacer pensar a la vez. La industria mediática no hace el más mínimo esfuerzo: va directamente a lo más vil.
Todo el mundo tiene derecho a relajarse ante un espectáculo fácil. Pero cuando se alcanza el infra-nivel al que han llegado los programas llamados de “entretenimiento” ¿se puede hablar de una simple distracción? Esas imágenes, esas palabras, esos gestos adaptan la mente a ciertas formas de representación, las legitiman, acostumbran a creer que es normal hablar, pensar, actuar de esa miserable manera. Fealdad, agresividad, voyeurismo, narcisismo, vulgaridad, incultura, estupidez llevan al espectador a aceptar una propia imagen infantilizada y degradada, sin ambición de salir de sí mismo, de su persona, de su medio, de su grupo, de sus “opciones”.
Los productores de tele-realidad, los dueños de la mayoría de los canales privados, no son siempre –o no son sólo- imbéciles. Son también malhechores. Se admite que un alimento o que un aire contaminados pueden ser nefastos para el cuerpo. Existen representaciones que contaminan la mente. La envenenan...