dissabte, 1 d’agost del 2015

Cotorra de pit gris


Eren dos quarts de vuit i em preparava per parar la taula del desdejuni a la cuina de casa quan un xivarri eixordador m'ha fet mirar per la finestra de la petita galeria, que conté el safareig i la sala de màquines (la caldera d'aigua sanitària i calefacció i la rentadors). Allà he vist a poc més d'un metre de distància una cotorreta de pit gris (cotorra argentina), que s'havia separat del seu estol i em dirigia un ull negre amb interès, però sense por a la meva presència. S'ha estat més de dues hores empolainant-se o mirant de cruspir-se una pedreta de l'ampit de la galeria a tocar de la bugambilla. Un bon inici del mes d'agost que ha entrat amb un fort gir acabant amb la insuportable calorada  que patim des del juny. Ha plogut força, fins i tot ha fet mal a les terres de ponent, ens ha netejat carrers i voreres i ha omplert els escocells d'aigua atlàntica, neta, pura i cristal·lina.

Aquest inici d'agost ha estat especialment rellevant; l'esperava amb impaciència. Ha estat com una fita més vers la crítica edat de la jubilació simbòlica, els 65 anys. És aquesta edat en que la societat sembla arraconar els seus membres "ancians" en una mena de llimbs fins l'arribada de la mort certa. Sobre aquest tema ahir al vespre uns familiars van fer uns comentaris còmics associant la pèrdua de massa capil·lar i l'argentor de les temples amb la meva persona... Sí -vaig dir- vaig de baixada. En realitat com tots els presents que inexorablement ens apropem al mateix ritme a l'encontre amb la nostre pròpia mort.

Cal, per tant, gaudir del dia a dia, aprofitant tots els minuts per fruir del que la vida ens atorga i defugir les amargors innecessàries. Si les xacres de l'edat i el cap pelat vol dir que tens la mort més aprop, penseu en la dita castellana: "De aquí a cien años todos calvos"... Com la calavera del cinquè acte de Hamlet que llença un "Clown" mentre obre una fossa i Hamlet diu:

"Ahí va otra: ¿por qué no podría ser la calavera de un abogado? ¿Dónde están ahora sus sutilezas, sus argucias, sus casuísmos, sus títulos y sus trucos? ¿Por qué consiente que ese rudo villano le pegue en la coronilla con una pala sucia, sin armarle pleito por agresión? ¡Hum! Ese tipo pudo ser en sus tiempos un gran comprador de tierras, con sus estatutos, sus resguardos, sus términos, sus garantías dobles y sus cobranzas: ¿el término de sus términos y la cobranza de sus cobranzas es tener su terminada mollera llena de interminable barro?..."




...-

dissabte, 18 de juliol del 2015

El rossinyol i la justícia


La primera lectura d'aquest estiu ha estat la novel·la "Matar un rossinyol" de Nelle Harper Lee, premi Pulitzer del 1960 i duta al cinema per Robert Mulligan al 1962, film trioscaritzat com no podia deixar de ser-ho.

Harper Lee està d'actualitat als mitjans per la seqüela que sortirà a la llum un d'aquest dies de la seva primera i, fins ara, única obra. He llegit que l'anciana autora viu en una residència en la més absoluta austeritat. L'assumpte portarà cua.

Retornant a la novel·la que ens ocupa, s'ha de dir que és un relat descrit en primera persona per la Scout, la filla de vuit anys de l'advocat Atticus Finch, (finch és en anglés: pinsà) que s'ha d'encarregar de la defensa d'un home negre acusat de violació d'una noia blanca en un poble del Sud profund dels EUA en els anys trentes. La novel·la te molt d'autobiografia. Un dels amics de Scout i del seu germà gran, Jem, és Dill un noi de petita complexió i d'imaginació frondosa que realment era el que després seria el famós Truman Capote.

Com totes les obres d'art de vàlua, l'obra de Harper Lee té moltes lectures, d'una banda es descriu la vida en els anys posteriors a la depressió dels 29 en els pobles i ciutats agrícoles dels estats "confederats": Alabama, Mississipi, Georgia... Per altra banda s'analitza el conflicte personal entre el que ens convé, el que ens beneficia a nosaltres i als nostres i el que moralment cal fer encara que impliqui perjudicis i complicacions per a nosaltres i els nostres més estimats. El vicis i les virtuts dels humans són exposades al judici del lector en diverses circumstàncies, ressaltant la estúpida irracionalitat davant dels prejudicis racials, tot escrit de forma commovedora d'extraordinària sensibilitat i bellesa.

No podem deixar de citar un dels personatges clau, paradigma de generositat i senzillesa, representat per Boo, l'estrany, solitari i aïllat veí Albert Ridley; interpretat en el film de forma magistral per l'actor Robert Duvall; us aviso que pot arribar a emocionar-vos fins les llàgrimes.

Felicitem-nos, doncs, per haver viscut en el mateix món que han viscut persones com Harper Lee, i d'haver gaudit de la seva creació literaria rematada per la història cinematogràfica de Mulligan.

Fitxa:
Títol castellà: Matar un Ruiseñor
Títol original: To kill a mockingbird
Autora: Harper Lee
Editorial: Planeta Bruguera
Any: 1984, Barcelona.
Pâgines: 314


...-

dilluns, 6 de juliol del 2015

El pom de gessamí


Enguany els termòmetres marquen màximes fora de norma. Les temperatures s'enfilen a punts de rècord des dels primers dies d'estiu. Fa una calor excepcional, tal com ho va fer a la primavera. Els experts recomanen paciència, tranquil·litat, mesures de protecció i adaptar-nos a la climatologia estiuenca extrema per a les activitats quotidianes.

Un d'aquests consells és gaudir del que tenen de positiu la calor i els llargs dies de sol canicular: entre moltes altres accions està la de fruir de la fragància que els crepuscles d'estiu ens ofereixen plantes com el gessamí i la flor de nit ("Dondiego", o "Dama de noche" en castellà). Els records queden més profundament marcats a la memòria si s'acompanyen dels l'aromes fascinants; com en aquells jardins de Torre Valentina quan després de sopar fèiem una passejada pels voltants de l'Hotel on passàvem uns dies cada any mentre els fills eren menors. Sempre coincidíem amb la celebració de la patrona dels pescadors, la Mare de Deu del Carme (16 de juliol). Aquell dia desenes de barques desfilaven des del port de Palamós fins a Platja d'Haro fent anar les sirenes i les mànegues d'agua.

Retornant al tema que ens ocupa, ahir l'anciana mare de l'Antonia va preparar un parell de ramells de gessamí, per a dues de les seves filles, enfilant en una agulla de cap de boleta de perla una dotzena de gessamins a punt d'obrir-se collits a última hora de la tarda, el grapat sobrant el va deixar a la petita safata de vidre de Murano al peu de la foto del seu difunt espòs, a l'estil dels "Takonoma" japonesos. Un dels poms va arribar a la meva tauleta de nit, just a ran del peu quadrat de la làmpada. A l'anar-me a dormir l'habitació era prou il·luminada per la lluna que des de llevant reflexava la llum solar sobre el blancs llençols de cotó brodats. Vaig deixar les ulleres a la tauleta sense saber que les deixava just sobre el pom de gessamins. Hores més tard la calor no em deixava dormir vaig posar-me les ulleres per anar a la cuina a prendre un got d'aigua i allà em va sobtar l'aroma dels gessamís: s'havia impregnat el pont de les ulleres i, creieu-me, ara mateix, dotze hores després encara oloren les meves ulleres a la fragància del gessamí.


...-

dimarts, 23 de juny del 2015

Magnòlies


Ahir al migdia vam acompanyar l'anciana iaia de Norberta Rius (la cosina "Berta" de qui en un altre post us feré cinc cèntim) a la rutinària visita  trimestral amb el reumatòleg de "Consultes Externes".

Per ser el primer dia d'estiu la calor i la radiació solar era excessiva, tot i que una brisa de Mestral feia agradable l'estada en un dels bancs a la vorera de Llevant, sota l'ombra dels frondosos plataners, del carrer anomenat "Rambla de Sant Nebridi". Sent dilluns no ens estranyava que sovint passessin per davant nostre, carregats amb la compra on sovintejaven les barres de pa, els clients d'un conegut i proper supermercat que te sortida a dos carrers un d'ells el de Miquel Vives, el qual creua perpendicularment la Rambla de Sant Nebridi al Nord nostre, just a la dreta.

Des d'on seiem, esperant que la iaia surti de la consulta mèdica, gaudim d'un subtil i agradable perfum que de seguida descobrim provenint de les magnòlies que decoren la vorera de Ponent. Des del nostre banc contemplem gran part de l'Auditori Municipal; més aprop nostre, fent cantonada entre Miquel Vives i Rambla de Sant Nebridi hi ha un edifici dedicat a residència d'estudiants i més al Sud, separat per una ampla zona d'aparcament de la UPC, tenim el modern edifici del Grup de Biotecnologia Molecular i Industrial, tal com mostra la foto. Qui havia d'imaginar-se que les noucentistes instal·lacions tèxtils de "Pepito Sala" esdevindrien un espai destinat a la Cultura, la Ciència i la Tecnologia més capdavanteres.


...-

dijous, 18 de juny del 2015

Escocells i altres reparacions



Sembla que és temps de reparacions: Dilluns van canviar el vidre de la porta del carrer del meu edifici, una gran peça de 2 metres per 95 centímetres; el vidre vell s'havia (o l'havien) esquerdat en una perfecta línia a 45º des de la maneta a fins el terra. Avui la brigada d'obres municipal està reparant, tal com ja ho havia anunciat l'Ajuntament, els escocells dels plataners d'ombra en el meu barri, ara patim just a la porta de casa el xivarri del martell pneumàtic i l'avalotador compressor; però, a la fi tindrem els "alcorques" (com s'anomenen en castellà) com cal, sense els panots circumdants aixecats des de anys enrere.

En l'àmbit familiar també és hora de reparacions, a casa de la nostra estimada Rosario avui tenen els paletes que li estan arranjant el baixant d'aigües de pluja que des del terrat passa per la façana. Una feina de precisió que necessita de moderna tecnologia amb càmeres per enregistrar fitxers de vídeo amb el que sabran que cal reconstruir dintre del tub conductor d'aigües pluvials.

És la Natura en evolució. Tot el que està ordenat, i correcte, acabarà espatllant-se i caldrà afegir energia per reordenar-lo; és el Segon Principi de la Termodinàmica. Per a saber més llegiu sobre l'entropia.



...-

dilluns, 15 de juny del 2015

Cleveland i Harvey Pekar


La casualitat va fer que arribés a les meves mans "Cleveland" l'obra gràfica pòstuma de Harvey Pekar. Havia anat a la biblioteca de Ca n'Anglada (BD2) per retornar una novel·la de Kawabata, després vaig fer un cop d'ull al sector que tenen dedicat al còmic, manga i novel·la gràfica. Allà, en la prestatgeria de "Còmic americà" vaig trobar el llibre que ens ocupa. El dibuix de Joseph Remnant és fet amb la tècnica de tinta xinesa i plomí com únic instrument de dibuix, aconseguint les textures i els graus de llum amb la major o menor densitat de línies traçades a mà alçada.

L'autor, nascut al 1939, va morir de forma sobtada l'any 2010 abans de veure publicada aquesta darrera obra. S'havia fet conegut per la sèrie còmica (seria millor dir: gràfica) "American Splendor" la qual fins i tot va ser presentada en forma de pel·lícula l'any 2003, dirigida per Robert Pulcini amb altres col·laboradors.

No trobareu ni un mil·ligram de ficció en "Cleveland". És l'autobiografía de Pekar emmarcada en la història de la seva ciutat. Ressalta l'ascens i el declivi vital personal i de la seva ciutat; on són evidents corrents migratories que enriquien i fèien créixer la ciutat esperonada per la indústria. Descriu el posterior detriorament de la ciutat amb la desaparició de gran part de l'activitat productiva amb la consegüent pèrdua de població. L'autor ens descriu la seves passions: els llibres, especialment les llibreries de vell i el jazz, del que va posseir una gran col·lecció de vinils, també li agradaba passejar per parcs i jardins... Entre tant en cada vinyeta veiem els paisatges urbans de Cleveland, els barris ben diferenciats, els llocs emblemàtics; i, com no? també el caràcter de la gent que l'habita. Així se'ns va mostrant la vida de l'autor, des de l'emigració dels seus pares originaris de Polònia fins les darreres pàgines on proclama la desesperança sobre la recuperació econòmica i social de la ciutat. A la pàgina 121 trovareu una vinyeta on Harvey, està en un carrer hivernal, amb gent "sensesostre" caminant per les voreres, on ell diu: "Sí, en Cleveland la gente está decaida y la ciudad se está vaciando. ¿Qué vendrá ahora? ¿Cómo resolverán el problema del paro cuando las empresas no contratan a nadie?". Questions que podem subscriure també per a moltes de les nostres ciutats.

* * * * *

Autor: Harvey Pekar
Títol: Cleveland
Il·lustrador: Joseph Remnant
Introducció: Alan Moore
Nota de comiat: Jimi Izrael
Editat per: Gallo Nero Ediciones
Any: 2013
Versió: Castellà
Pàgines: 128


...-

divendres, 12 de juny del 2015

Consells que no fan amics


La primera accepció de "consell" en el diccionari de l'IEC és aquesta:

consell 

m. [LC] Advertiment donat a una persona sobre el que ha de fer. Donar un consell a algú. Escoltar, seguir, els consells del seu pare. Demanar consell a algú. Fer algú alguna cosa per consell d’altri, a consell d’altri.

Avui escriuré sobre aquest tema, potser prou conegut; però, motivat a ran d'una inesperada mostra de sorpresa de la meva cosina Norberta quan ahir vaig aconsellar-la que apaivagués un xic la seva accelerada forma de vida, ara farcida d'estrès i agitació. Sí amic lector, a l'hora del comiat vaig dir-li de forma quasi automàtica: "Mira de no responsabilitzar-te de més tasques de les que puguis abastar; els dies només tenen 24 hores. Prioritza racionalment i el que no puguis fer no ho facis". S'ha de dir que ella treballa en una diversitat d'organismes que l'ocupen moltes hores: l'AMPA de l'escola dels seus dos fills, és membre de la Junta del Casal del barri de Ca n'Aurell, és voluntària de la Creu Roja, forma part del Rotary Club. Tots els dies ha de fer dur els nens a activitats extraescolars: el petit va a música i ja ha triat instrument (violí), el gran és jugador de badminton; tots dos fan reforç escolar. Naturalment, ella, te una llar que ha d'organitzar, un marit que treballa lluny de la ciutat en horaris irregulars i llargs; a més, ella treballa a jornada il·limitada en una editorial més de vuit hores al dia. Els caps de setmana, no tots afortunadament, ha d'anar a uns deu quilometres al sud de la Central Nuclear de Vandellòs on te un bonic apartament amb jardí i porxo mirant al mar; és una caseta que consta de cuina, saló menjador moblat provençal amb taula rodona, sis cadires, bufet i un gran sofà convertible, un bany complet i dues petites habitacions decorades estil pop-art; tot plegat un espai més que suficient per a ells quatre i alguna parella de convidats quan cal.

Doncs, quan vaig acabar d'aconsellar-la, com he dit, la Norberta em va mirar amb sobtat gest d'incomprensió per reforçar el llarg "Queeeè?" amb que va reaccionar al meu innocent consell guarnit de bons desitjos per a ella i tots el seus.

Ara penso que potser ma cosina no suporta que la manin, o fiquin cullerada en el seu estil de vida els tafaners com jo als qui no ha convidat a opinar sobre el que està bé o malament en el seu comportament i forma d'organitzar-se les prioritats i obligacions familiars.

***

NOTA: Aquest relat és una ficció, producte purament de la imaginació i qualsevol semblança amb fets i personatges reals és pura coincidència.


...-