dilluns, 8 de setembre de 2008

Les cadenes de casualitats


Si examinem els fets casuals detalladament, veurem que tots tenen una causa, un origen, un antecedent, una explicació, un determinant... i la principal característica d’aquestes cadenes és el desenvolupament caòtic. No obstant això, de vegades els resultats poden ser sorprenents. Serendipity és una pel·lícula que juga amb aquest concepte.

Quan redactava l’article sobre les escoles de ball llatí (Shall we dance?), el passat 6 de juliol d’enguany, vaig descobrir el director Peter Chelsom i el film Serendipity que ell havia dirigit l'any 2001. Vaig quedar enganxat a aquest títol extravagant i pensava que mai veuria la pel·lícula, tret que la passessin casualment per TV. Ahir, com faig sovint, vaig visitar la meva sogra i em va cridar l’atenció un estoig groc de videoclub en un prestatge de sota la pantalla del televisor. La dona, fent neteja, havia trobat una cinta VHS i desconeixia qui l’havia deixada a casa seva. Picat per la curiositat vaig treure-la de l’estoig i resulta que era: Serendipity.

El film és una història romàntica, molt bonica, entretinguda, excel·lentment interpretada i de perfecta versió castellana, que és la que vaig veure. Una lloança de l’amor, de l’enamorament i de les amistats profundes en un món paradisíac ple de sensibilitat i respecte, però sobretot ple de casualitats. La ciutat de Nova York, és un personatge més, com en els films de W. Allen, o com en Desdejuni a Can Tiffany. Els crítics la puntuen de les formes més diverses, però el que més s’escau amb la meva opinió és la de A. Torres, que va dir en el diari El País: El cine norteamericano está plagado de comedias románticas que son como pompas de jabón. En alguna medida son perfectas, pero en realidad, una vez que se rompen, que se acaban, se descubre que no son nada. Han cumplido su función y poco más. Esto es lo que ocurre con Serendipity.