dissabte, 15 de novembre de 2008

La fi del cafè per a tothom


Foto: Alguns moviments populars (corporativistes) s'expliquen més bé quan pensem que són protagonitzats per ninots de drap. Tots sabem que sempre hi ha qui mou els fils de les titelles.

Un polèmic article sobre la situació econòmica d’Espanya ha aparegut recentment, en un suplement especial de 20 pàgines, a la revista britànica The Economist. L’article, a més de pronosticar l’evidencia: que em arribat a l’època de les vaques magres, deixa l’Estat de les Autonomies, i especialment Catalunya en un mal concepte, ens descriu com “obsessionats per la llengua i els localismes”. L’autor de l’article, Michael Reid, va demanar una entrevista als dos màxims representants en política econòmica catalana. Per raons d’agenda sembla que aquella entrevista no va realitzar-se i l’article s’ha publicat amb greus dèficits d’informació que no corresponen a la realitat catalana.

Però, una conclusió de l’article si és certa, tant a nivell de tot l’Estat com per Catalunya: l’època de les vaques grasses s’ha acabat per a tots. Hem viscut trenta anys de festa i ara toca pagar el compte. Abans d’ahir, en el seu programa dels matins, Josep Cuní afirmava que cada dia feiner s’inscriuen en el Servei d’Ocupació de Catalunya 800 aturats nous. Això significa incrementar notablement les despeses de l’Estat en prestacions socials, en un moment en que els seus ingressos cauen bruscament: per la baixada de la activitat econòmica. Cada dia tanquen empreses i tota mena d’activitat comercial cau, amb la conseqüència d’una forta reducció de la recaptació fiscal.

Les despeses socials de tota mena: salut, ensenyament, seguretat, inversió pública... no paren de créixer. No vull exagerar un panorama de penúria, que intenti justificar les actuacions estalviadores dels estaments públics: locals, autonòmics o estatals, però la realitat dels comptes socials ens hauria de preocupar tant com a contribuents i com a usuaris d’aquest serveis. En canvi, el que veiem és una societat que pateix una mena d’esquizofrènia que fa que els ciutadans pensin (sovint després de manipulacions interessades) que l’Estat i el seu calaix dels diners és una entitat aliena a la societat mateixa on s’atendran obligatòriament totes les demandes de forma il·limitada. Es com dir: Jo vull aquest servei i ja se n’encarregaran altres de pagar el seu cost.

El superàvit de la Seguretat Social, del que tan presumien alguns, està desapareixent. Fa poc hauria permès atendre les despeses del propers set mesos, ara, aquest marge s’està reduint dramàticament. Cada cop són menys els cotitzants per mantenir una despesa creixent amb més beneficiaris dels serveis socials. L’aturada immobiliària, i tota la seva indústria auxiliar, ha estat seguida de la fallida tant de les empreses auxiliars com de les directament lligades a l’automoció.

Tot apunta que molt properament veurem, i viurem, la crua realitat. Certament, la festa s’ha acabat. Ha arribat la fi del creixement dels darrers anys fonamentat per l’especulació immobiliària i el suport dels fons europeus. No s’ha d’oblidar que des dels temps de Felipe González Espanya ha estat el primer beneficiari d’aquest fons, havent rebut un total de 186.000 milions d’euros. Ara aquests diners s’han dirigit als nous col·legues més pobres de la UE. Mentre, els nostres joves tenen creixents dificultats per trobar feina, o per assolir un bon nivell de formació, nosaltres encara discutim, com aquelles llebres del conte: si els gossos que ens persegueixen són llebrers o conillers.

Ah! el G20+2 ha decidit aquesta tarda a Washington, entre altres mesures, per combatre la crisi econòmica global incrementar la inversió pública i el consum dels ciutadans, aquest últim reduint les càrregues fiscals. D'on sortiran els diners?