Avui, dia de soleiat matí, he parat el cotxe i he sortit, uns minuts, a fi de passar la camussa humida pels vidres de l’automòbil. Dies enrere va plovisquejar una mena de fang llefiscós originat per la topada de l’aire càlid carregat d’aigua mediterrània i de pólvores saharianes amb l’aire fred septentrional. El resultat d’aquell fenomen meteorològic va convertir una carrosseria decentment presentable en una superfície de perfecte camuflatge bèl·lic.
Entretingut en aquella prosaica feina de neteja he estat sorprès pel cant d’una tórtora que m’ha saludat amb el seu crit característic d’afirmació territorial, no confondre amb el parrupeig nupcial. M’ha meravellat, sobretot, quan s’ha aturat sobre un fanal a pocs metres d’on jo hi era. Allà s’ha estat, mirant-me, mentre amb el bec s’endreçava les plomes de sota l’ala.
A més de la solitària tórtora m’han acompanyat els ininterromputs cants variats i melodiosos de les caderneres. Finalment he deixat per acabada la feina envoltat de l’aire que les brigades de jardineria municipal aromatitzaven amb l’herba que en aquells moments retallaven de l’extens prat que voreja tot el llarg del passeig d’Icaria. Excel·lent dilluns de primavera! No us ho sembla?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada