dimecres, 9 de febrer del 2011

Gossos i persones


La frase citada avui en el programa de Josep Cuní, “Els matins” de TV3, és lapidària: Tenim municipis a Catalunya que aplicant la llei dediquen més diners a la protecció dels gossos que a la protecció de la gent gran. No gosaré dir, com la Rahola: “És mentida”. Textualment ella ha dit: “No m’ho crec”, locució què encara que contempla la falsedat de l'afirmació exculpa el representant municipal que ho ha dit de ser mentider, però el fet que descriu si queda qualificat de mentida.

És prou coneguda la militància pro drets dels animals de la senyora Rahola, inclòs el seu vegetarianisme. Això no l’autoritza a qualificar de mentida unes dades municipals sense conèixer-les. Jo si he vist els centres d’acollida d’animals abandonats (d’un municipi del Tarragonès) especialment gossos, que malmetia uns recursos municipals en unes gosseres saturades i sorolloses gestionades de forma irracional.

No puc entendre com persones sensibles amb el patiment dels animals aproven el destí miserable dels gossos tancats en gàbies de filferro durant mesos i anys, esperant la mort, perquè les acollides són pràcticament inexistents, en contra d’un sacrifici indolorós que estalviaria a les pobres bèsties un patiment cert, constant i evitable.

L’objectiu és, al meu parer, evitar el patiment dels animals. No pas el manteniment dels animals amb vida, costi el que costi, en una actitud semblant a les sectes contra l’abort o contra l’eutanàsia. Si un municipi no té recursos per mantenir gosseres, saturades o no, ha de tenir dret a sacrificar aquells animals que els seus ciutadans irresponsables, i d’ètica tan criticable, han deixat abandonats. No totes les comarques catalanes tenen possibilitats de mantenir una gossera com la d’Andorra mostrada a la foto, amb calefacció a l’hivern.