Jubilació

Tot arriba, i ara en aquest final de gener m’ha tocat deixar de ser un dels més de cinc milions d’aturats i m’he (m’han) afegit a la llista dels pensionistes. Hi ha qui espera amb ànsia aquest moment com l’accés al descans anhelat que recompensi les quatre dècades de treball productiu. Confesso que era escèptic quan van tancar la fàbrica on treballava; veia tant llunyà el moment de la meva jubilació que no em podia imaginar que arribés algun dia... Però, ja és un fet.

Amics lectors, des d’aquesta nova etapa espero no deixar d’aprendre i de mantenir creixent i actualitzat aquest blog a fi de comunicar-vos les meves opinions i els meus comentaris sobre les qüestions més diverses del dia a dia.


...-

Tindrem feina i sou?

Spanair, una aposta catalana pel negoci del transport aeri ha petat després de perdre 140 milions d’euros públics, amb el resultat de milers d’aturats més. Trobar feina aquí cada cop és més difícil. Treballar lluny de casa sembla el darrer camí dels joves, i no tan joves, que actualment volen incorporar-se a la vida activa en qualsevol país del sud d’Europa. Les estadístiques per l’Estat i per a Catalunya preveuen un creixement del nombre de treballadors a l’atur fins el 2013. Ara, els experts es pregunten quan arribarem als 6 milions de demandants de feina a las oficines del SOC o de l’INEM.

No podia ser d’altre forma si la política empresarial dels darrers trenta anys (tret del miratge especulatiu del totxo) ha estat la destrucció dels sectors productius. On han anat a parar les indústries que generaven bens i riquesa a Catalunya, us ho diré clarament s’han esfumat, dissipant-se com aquella boirina matinal que t’adones que no hi és quan el sol pica. No cal ser catastrofista per contemplar el futur amb gran preocupació. El sector públic ni el de serveis no s’aguantaran si no tenim un sector productiu que els doni suport: els botiguers, com els empresaris de l’oci i la restauració tancaran quan els clients arribin al llindar crític de la seva capacitat adquisitiva.

Així, doncs, resta el camí de l’emigració per aquells joves amb formació, sense lligams familiars massa forts, ni amb la seva llar, i que cerquin ser autosuficients o desenvolupar-se personal i professionalment. Tal com mostra la foto és el camí triat per la dona capverdiana que veiem treballant en la indústria tèxtil dels EUA.



...-

Qui pagarà l’electricitat?

Vaig fer referència, dies enrere en aquest blog, al preu que paguem per l’energia elèctrica. Ahir en un diari d’abast estatal l’expresident de Red Eléctrica (1988-1997), Jorge Fabra Utray, aclaria encara més l’espinós assumpte; en el seu escrit deia:

“En el contexto actual, el mantenimiento del statu quo en materia eléctrica es, simplemente insostenible. El llamado déficit tarifario (que supera los 24.000 millones de euros) es la prueba irrefutable de su insostenibilidad.../... Desde 2004 a 2011 el recibo de la luz ha subido un 80%. De este porcentaje un 60% ha sido pagado al contado y el 20% restante con la firma de una hipoteca.”

L’article segueix explicant com aquesta hipoteca representa en realitat un increment de costos (l'Euribor més un percentatge) que finalment també haurà d’abonar el consumidor directament, o indirectament a càrrec dels “Presupuestos Generales del Estado”. També denuncia Jorge Fabra que les lleis de sector elèctric són un radical exemple de socialització de les pèrdues i privatització dels beneficis.

Entretant, els governants de l'Iran volen tancar l’estret d’Ormuz i mentre discutim de quina raça són els gossos que ens amenacen, no fem res per prevenir la catàstrofe climàtica que se’ns apropa, que en realitat és la filla natural i genuïna de la mare crisi energètica d'origen fòssil o nuclear i del pare sistema productiu.


...-

Quiròfanmania

Tots els mitjans de comunicació treuen fum aquest dies amb l’escàndol sanitari internacional creat arran les centenars de milers de pròtesis mamaries fetes de “silicones no homologades” fabricades per l’empresa francesa PIP. Diuen els experts que les dones portadores d’aquest nyap de la indústria sanitària se les haurien d’extreure. El cost econòmic i social és enorme, lògicament tal com l’alarma de les dones afectades.

La raó que va abocar a milers (potser milions arreu del món) de dones a passar pel quiròfan, com qui va a la perruqueria, amb la finalitat de canviar l’aspecte del seu cos, s’explica per dues causes principals: l’abundància de diners a les societats desenvolupades i la insatisfacció personal, una mena de dèficit en l’autoestima. Estadístiques recents mostren que als EUA un 80% de les dones no estan conformes amb el seu cos. És una dada massa general, caldria saber el grau d’insatisfacció; potser anirà des de l’efecte “magdalena”, que és aquell arrodoniment que sobreïx tant graciós sobre la cintureta de la faldilla, o l'alçada, fins casos realment justificats de malalties i altres causes que recomanen tractaments clínics. Entre ambdós extrems trobarem disconformitats sobre el volum i forma de les sines, la textura de la pell, el color de l’iris... Els homes no estan lliures d’aquestes insatisfaccions i també alguns passen per sessions d’implantologia diversa.

Darrere aquesta tendència estan les clíniques d’estètica, la publicitat, els models socials; però sobre tot està l’abundància de diners que canalitza aquest negoci, que podem qualificar de excrescència marginal i sucosa del sistema mèdic i de salut.

Els resultats de les intervencions quirúrgiques d’estètica no sempre són satisfactoris, recordo aquella companya de la feina que va quedar amb uns llavis com salsitxes, o aquella amiga mallorquina que anys enrere va fer-se xuclar, mitjançant un tub metàl·lic connectat a un aparell aspirador, el greix de les cuixes; ara ha de dur-les embotides en mitges especials faci fred o calor a més de patir en els membres inferiors dolors i aspecte d’olla abonyegada.

Amables lectors, penso que la vida és prou curta com per evitar-nos malgastar-la en quiròfans i posteriors sessions de convalescència i rehabilitació tot sense motiu de salut que ho justifiqui. Tenim prou exemples demostratius que la vanitat pot dur-nos a equivocar els objectius en la nostra vida. Esperem que les regulacions estatals, algun dia gloriós, mirin sobre aquestes pràctiques que permeten medicastres amb títol dubtós (segurament legal, però que suspendria en ètica) fer negocis que freguen la immoralitat i veritablement actuen contra la salut de les persones.



...-

Què és insostenible?

Mirant en aquest nou any 2012 els diversos articles que trobareu a la xarxa sobre la situació econòmica d'Europa, i específicament la de l’Estat espanyol, trobareu moltes opinions referents al nivell insostenible que està assolint la situació.

La pregunta és: Què és el que no podem mantenir? Potser és l’Estat del benestar, la democràcia, els sous de treballadors i funcionaris... O el que és insostenible és l’espoli del patrimoni i la riquesa de les nacions; i el robatori del fruit del treball de la major part dels ciutadans per part dels pocs qui dominen les finances. O, potser, és insostenible la contínua destrucció del mitjans de producció i llocs de treball. Penseu! Com podem definir el que està passant a Europa quan el BCE deixa diners (públics) als bancs privats al 1% i aquests els tornen a deixar als països, o als ciutadans, al 5%. Kafka no ho podia haver imaginat tan clar!

Imatge: Manipulació d’un original de Alexiuss from DeviantArt


...-