divendres, 2 de maig de 2008

Comentari a L'últim patriarca


Editorial: Planeta
Colecció: Ramon Llull, narrativa, número 113
Barcelona, 2008


L’autora, Najat el Hachmi, nascuda a Nador (Marroc) l’any 1979, va emigrar a Vic quan tenia vuit anys. A la capital d’Osona va créixer i va aprendre a ser una dona amb personalitat pròpia; i molt més, fins al punt de que ara és filòloga i l’escriptora, què ens ha fet gaudir, els qui hem tingut la fortuna de llegir-la, amb la seva darrera novel·la, L’últim patriarca (Premi Ramon Llull 2008). Aquesta és d’una tendresa i d’un realisme cru tal que voreja la genialitat. Una narrativa senzilla, però alhora contundent, dels fets de cada dia de manera que esdevenen impressionants.

Potser a mi no em pertoca ser un crític imparcial, jo mateix he viscut les olors de les adobaries, i els sons estridents dels corrons de les màquines de descarnar manejades per un magribí en una local viguetà, fosc, de totxo pelat, sense finestres, regalimant aigües amb sal sòdica i sulfúric, o clorhídric, de les pells de be pickelades. També els companys d’escola, de primària, em parlaven de tonyinades a les dones, dels ganivets voladors dels seus veïns; com aquell què, després de volar sobre la taula de menjador, s’havia clavat sota la clavícula de la filla embarassada. Però avui mateix, escolto les històries d’una col·lega que m’explica com la seva neboda ha de suportar els insults barroers del pare borratxo, entre l’estupefacció de les seves companyes d’institut, només pel fet de vestir-se com ho fan les adolescents d’ara, mentre la mare, sola a casa, sofreix i no sap com alliberar-se de la servitud medieval.

Veient els telenotícies no podem negar que el pitjor patriarcat està del tot vigent al voltant nostre. Sorprèn l’existència d’homes joves, nascuts després del franquisme, que encara avui consideren que la dona vinculada sentimentalment amb ells és un ser de la seva propietat i jurisdicció, per sempre més. No hi ha altre raó que ens expliqui l’anomenada violència de gènere. Quina justificació ha de tenir l’home que atribuint-se el poder del jutge condemna a mort, i executa amb les seves mans la sentència irracional, passi el que passi, contra tota lògica, assumint freda i conscientment les conseqüències per a ell derivades de la justícia civil.

La extirpació d’aquesta xacra, només serà possible en un nou ordre de valors, en una nova societat: no masclista, no patriarcal, on sobre qualsevol altre principi imperi el respecte vers el proïsme. I aquest ideal, és possible? Malauradament no viurem prou per saber-ho, però no ens queda altre camí que treballar per què ho sigui. Hi ha molta feina a fer, sobre tot entre els homes i dones del futur, educant-los en els respecte pels demés i tants d’altres valors allunyats de la violència.