dissabte, 9 d’agost de 2008

Velocitat i paisatge


Quan una d’aquestes xafogoses tardes, fugint de la calor, vam anar a la casa que la cosina Francis té a la muntanya, no gaires quilòmetres al nord de Terrassa, em va sorprendre Joan G. amb una pregunta inesperada:
-Com és que no t’agrada viatjar? Si quan veníem cap aquí he vist que conduïes molt bé.
Jo, imaginant-me no se quines converses, en la meva absència i a propòsit del meu punt de vista sobre els viatges, vaig contestar-li.
-Vols dir que condueixo bé, i per això han d’agradar-me els viatges. No hi veig cap relació. A més, per a mi conduir és una feina domèstica més, con rentar plats o enllustrar sabates. Potser trobaríem gent que s’ho passa d’allò més bé conduint; com hi ha d’altres a qui els agrada ficar-se a la cuina i preparar àpats deliciosos envoltats de fums, soroll i calor. No, no és el meu cas. Ben al contrari conduir un cotxe, o una moto, és una feina que requereix molta concentració i atenció als incidents de la via, a la maniobres i imprudències d’altres conductors... En conclusió, que una badada teva o dels altres pot portar-te a la UVI, o a la tomba. No, definitivament, conduir no està fet per gaudir-ne; és una feina i de molta responsabilitat.

Diria que la confusió ve d’embolicar el mitjà amb la finalitat. Si entenem per viatjar el fet de conèixer altres llocs, altres paisatges, viure altres realitats, altres móns, noves, i velles, cultures... Això, sí que és interessant. Sempre que disposem de les eines i dels instruments previs necessaris: contactes locals, idiomes, coneixements bàsics del lloc, sensibilitat, capacitat d’empatia amb els habitants dels llocs visitats, entre moltes altres condicions prèvies imprescindibles.