divendres, 1 d’agost de 2008

Viure per a la mort digna.


Al nostre país, com a la resta dels estats europeus, després de la jubilació s’obren un munt d’oportunitats, i més ara que les expectatives de vida se’n van més enllà dels vuitanta anys. Tot, tenint temps lliure a dojo i recursos econòmics suficients, això sí, després d’haver treballat i cotitzat a la SS al llarg de més de quatre dècades.

Una situació paradisíaca si no fos per la presència creixent de les xacres que solen anar de la mà amb l’edat: artritis, tendinitis, hipertensió i altres problemes vasculars, pèrdua d’agudesa sensorial, descalcificació òssia, limitació de la mobilitat, dolors de tota mena... Signes de decrepitud que en els casos greus arriba a portar-nos a estats indignes de qualsevol ésser vivent: vides vegetatives o amb un deteriorament irreversible, ments segrestades per l’Alzheimer, cossos destrossats per les nafres, sobrevivint en els millor dels casos amb pegats de morfina. Ocupant llits hospitalaris, o domèstics, on s’espera l’arribada de la mort, la qual com faria un àngel arranjador posarà fi a tant patiment innecessari.

Tots sabem de l’existència d’associacions “per una mort digna”, i també d’entitats pels tractaments pal·liatius del dolor. Però el que sembla poc desenvolupat és el projecte de testament vital impulsat des de fa anys per prestigiosos humanistes com Salvador Pàniker.

Una veïna del nostre carrer, Eduarda, que viu sola rodejada de gats, és el clar exemple del que no voldria patir en l’ocàs de la meva vida. La senyora és vídua des de fa vint anys, d’un marit que la maltractava, del qual té dos fills fadrins i dues filles divorciades. Tret de la filla gran, que de tant en tant passa (amb l’ai! al cor esperant-se trobar el pitjor) cap dels altres fills se n’ocupa dels deures filials respecte de la mare. Ella cada cop està més inhabilitada per les tasques més elementals per la seva pròpia cura. Menja, a deshores, el que compra pels bars perquè el peix que li porta la filla ella el dóna als gats, únics interlocutors i companyia en la llar deteriorada. No té aigua corrent, per culpa d’una avaria que no sap solucionar perquè no entén els robots telefònics. Es renta amb aigua envasada. No té cap despertador ni rellotge a casa. L’únic aparell que funciona és la TV on veu les aventures del gos Rex. Altres veïns diuen que beu, i quan s’atura amb ells per explicar-los els seus problemes, li diuen: “Mira sembla que ha arribat la teva filla. Vés, corre que no et trobarà a casa”. Tot, per tal de treure-se-la de sobre, en part per la flaire, i en part per no atendre les ximpleries que diu. La pobra senyora amb problemes mèdics, físics i mentals evidents, està al límit de la capacitat per ocupar-se de si mateixa. Escorcolla els contenidors d’escombriaires a la recerca de menjar que dóna als coloms de la placeta. Els serveis socials l’han assignat una dona de companyia, per passejar, ajudar-la a fer les compres, etc., però ella el que vol és que faci de minyona i és clar: així, això, no rutlla.

A qui no l’agradaria quan arribi l’hora, després de perdre el senderi sense remei, que algú caritatiu l’alleugeri l’eixida d’aquest món, amb el mínim patiment tant per qui se’n va com pels qui es queden. Per això està el testament vital.