dijous, 19 de març de 2009

Amistat

Foto 1: Façana lateral d’un antic magatzem de teixits de Terrassa, potser conegut del meu avi.


Avui, celebrat dia de sant Josep i fita astronòmica com sant Joan i Nadal, recordo de la meva infantesa quan el meu pare em lloava l’amistat, un bé molt apreciat, potser com tot allò que escasseja. És un afecte que s’assembla a l’amor d’una persona envers una altre. És fruit d’una estimació i benvolença mútues més enllà dels lligams de la sang i de l’atracció sexual. Alguns diuen que l’amistat és en algun moment veritable amor, és sentir com l’altre, desitjar el bé de l’altre. De vegades es trenca, com l’amor, per causa de l’oblit, el malentès, la indecència... Els amics i amigues formen part de les pròpies referències; per tant, els camarades, aquells què han lluitat en la mateixa trinxera i pels mateixos objectius han unit les seves experiències amb un lligam molt fort, gratificant i ple del més potent sentiment de fraternitat que podem trobar a la vida.

Un altre comentari que recordo del meu pare va ser aquell de l’època de la Guerra Civil. Explicava el meu pare com la duresa de la situació, on mancava de tot, va ser apaivagada a casa seva per l’activitat i els coneixements agrícoles heretats dels seus antecessors. De seguida que va instal·lar-se a Terrassa el meu avi va fer-se càrrec d’un hort situat al Pla de Bon Aire just on ara passa l’avinguda de Béjar de manera que anys després quan, per culpa de la guerra, mancaven aliments de forma dramàtica per a la majoria de la població a casa de l’àvia Maria, la Tartanera, tenien quelcom per a menjar. Els pares de la meva àvia havien gestionat el transport de passatgers i llurs equipatges des de les estacions de tren, a la manera del taxis actuals, d’aquí el renom de Tartanera (col·loquialment: tartranera).

L’avi també va facilitar la supervivència d’altres famílies terrassenques, bescanviant teixits de la millor qualitat per hortalisses, llegums i carn de porc, aquesta introduïda a la ciutat sota piles de coliflors, amb gran risc de ser enxampat i jutjat per contrabandista. Vint anys després un important industrial de teixits em va saludar, essent jo ben petit, amb entusiasme en saber que el nen que tenia al davant era el nét d’aquell traginer, pagès i hortolà que el va possibilitar sobreviure, amb tota la seva família, els durs anys de la guerra. Aquestes activitats agrícoles, ramaderes i comercials van fer més passadors als meus antecessors tant els anys de guerra com els posteriors de misèria i autarquia escampades arreu el país; fins i tot, el meu avi va fer diners per comprar terres a l’horta del riu Andarax. Propietat finalment malaguanyada, com explicaré en un altre article, per causes relacionades amb les tavernes i els amics del mig litre.

Foto 2: Badralbudur, Aladdín i llur fill en una imatge plena d'afecte.