dimarts, 10 de març de 2009

L'atur i la jubilació


Després de 37 anys d’activitat laboral, participant en els projectes d’una prestigiosa firma de la indústria electromecànica, adquirint un valuós bagatge de coneixements i d’experiències, sembla que ha arribat l’hora de constatar aquella dita castellana: “Hasta aquí hemos llegado”. Malgrat haver treballat alguna temporada per altres empreses, com molts altres companys de la desapareguda fàbrica de motors, he esgotat la prestació d’atur. Tampoc no sembla fàcil ocupar el lloc de funcionari públic per el qual soc qualificat. Tot plegat em fa pensar que a més d’un aturat inscrit a la llista de demandants d’ocupació, soc de facto un jubilat, un expulsat per sempre, quasi per ordre judicial, del sistema laboral i productiu.

Així que he decidit proveir-me d’un bastó i fer cada dia les caminades prescrites per aquella foto penjada per la Yasmeen, on apareixia el David de Miquel Àngel, una figura de marbre amb força més obesitat que l’original florentí, sobre el lema “Mou-te...”

He decidit moure’m no tant per lluitar contra l’obesitat sinó per activar las parts de l’organisme que podrien ser eliminades per sempre després que els vigilants del sistema policial intern detectesin que no són utilitzades. En realitat m’haig de moure per no perdre massa muscular, ni capacitat cardíaca i pulmonar. La privilegiada situació del meu barri permet fer passejades d’una hora tant per rutes urbanes com rurals o boscoses, amb precioses vistes i aire pur.