dimarts, 1 de setembre de 2009

Isabel Coixet a Tòquio


Hem vist la nova pel·lícula d’Isabel Coixet “Mapa de los sonidos de Tokio”. Des que vaig comprar per casualitat el DVD de “Mi vida sin mi” miro de no perdre’m els treballs de la directora catalana. Ja vaig comentar en un vell article aquell film sobre una dona afectada d’un càncer que dedica la curta resta de vida a preparar la vida, quan ella hagi mort, del seus fill i del seu marit.

Aquí no vull abocar un gerro d’aigua freda sobre la pel·lícula japonesa de la Coixet, però, al meu parer no és del nivell que calia esperar de seva la trajectòria cinematogràfica. Tot i així val la pena veure-la, però, espereu que la passin per TVE o TV3, ambdues entitats hi han posat diners per fer-la, us estalviareu una sessió en una pantalla de cinema mal enfocada i amb la butaca plena de crispetes deixades pels espectadors que han passat abans per aquell galliner, sembrant-lo de restes de panís, també dit blat de moro.

No desvetllaré la trama del film on surt un català venedor de vins a Tòquio (Sergi López), una peixatera a l’engrós amb doble vida, (Rinko Kikuchi), un caçador de sons i un empresari encegat per la mort d’una filla. La directora aprofita aquest ordit per bastir una història complexa que tracta multitud de temes cabals dels nostres dies: el sexe, l’amor, la fidelitat, l’odi, la revenja, la família, les relacions interpersonals, la dominació i els seus instruments; tot això amanit amb gastronomia, enologia, postals de Tòquio nocturn, música (va obtenir la Palma d’Or al millor so en el Festival de Cannes d’enguany). Tot plegat fa un plat innovador, fresc, que pot agradar més o menys, però que té veritables virtuts con la del risc de l’emprenedor que explora nous camins cinematogràfics. Molt bé Isabel, gràcies pel teu treball.