dissabte, 19 de setembre del 2009

Joventut i casament de la mare


Havia arribat a Catalunya en els anys durs de las postguerra. Era la petita de cinc germanes. Totes progressivament van deixar el poble natal, un lloc àrid a pocs quilòmetres del delta del riu Andarax, però on en època romana el riu encara era navegable, per instal·lar-se a Terrassa, aleshores ciutat acollidora i necessitada de la mà d’obra per a les fàbriques tèxtils. Finalment les germanes van fer venir l’àvia, viuda des de molts anys enrere, tallant així, d’arrel, tot vestigi de vincle amb la terra natal.

Recordo amb exactitud el primer contacte amb l’avia materna; la meva edat era entre quatre i cinc anys i la mare m’havia portat a ca la tieta Àngels que vivia en una petita casa prop de la carretera de Rellinars, més enllà de la central elèctrica. El minso espai de la casa el compartia la tieta amb el marit, el fill Octavi. la iaia i dos gats, un d’ells amb un ull d’iris blau cel i l’altre daurat con les fulles de tardor. La mare pretenia deixar-me, amb qui per a mi, era una estranya senyora vestida de negre, amb faldilles llargues fins els peus i un mocador negre al cap que cobria per complet els seus cabells. Vaig quedar terroritzat davant la perspectiva de restar sol amb aquella senyora desconeguda. La mare, la tieta i el cosí, que llavors era un adolescent de dotze o catorze anys marxaven a la recerca de bolets pel bosc proper; veient-me desprotegit vaig començar a cridar. Tots ells van arraconar-me, entre un llit de matrimoni, la paret i la senyora vestida de negre barrant-me el pas, de manera que, entre plors vaig percebre amargament, per primera vegada, que perdia la mare. Per compensar la meva frustració el cosí va agafar àgilment de sota el llit uns dels gats, el de pel gris i blanc amb un ull de cada color i me’l va donar, no físicament perquè va fugir de seguida, sinó en el sentit de dipositari de la propietat. Aquell felí, Missu, el vam tenir a casa fins deu anys més tard quan va aparèixer mort sota la gàbia dels conills que el pare havia bastit al pati, al costat del pou.

De soltera la mare treballava a casa d'una família de Matadepera, com a dona del servei. Suposo que feia el dinar, rentava, planxava i totes les altres activitats domèstiques per als amos: una professora de música y el seu germà arquitecte de l’ajuntament d’una ciutat propera.

Al novembre de 1949, exactament el dia 20, festa molt significativa del franquisme, celebraren el casament el meus pares. Marcat pel dol de la mort recent d’un germà del pare, el benjamí, atropellat per un camió, quan anava en bicicleta, en la confluència del carrer Gaudí amb carrer de sant Pere de Terrassa. Una germana del pare diu que la seva mare no va recuperar-se mai d’aquella tragèdia.

En els primers anys el matrimoni vivia a casa de la mare del nuvi, com s’estilava en aquella època. Tenien una habitació per a ells i per a la criatura que naixeria un any, un mes i sis dies després del 20N del 49. D’aquella casa recordo el braser al mig del menjador, on vaig caure de mans, fet del que encara conservo unes lleus cicatrius; la llum de carbur, la quadra a la dreta del pati, amb el pessebre pel cavall del tiet Manel; també recordo un estri agrícola com una mena de fals, amb dents de serra que el tiet travava a la frontissa de la porta del pati amb les dents i la punxa mirant amunt, allà tallava l’herba, o la palla, per omplir el sac d’alimentar el cavall. Sovint havia vist el carro a la porta, amb un fanalet que a les nits fosques produïa una llum esquifida i el dau de les rodes ple d’un greix negre grisós amb consistència de mantega. Quan vaig fer tres anys els pares van traslladar-se a un nou domicili, en el centre, a l’històric carrer del Joc de la Rutlla.

1 comentari:

Unknown ha dit...

SIEMPRE HE PENSADO QUE MIENTRAS SE RECUERDEN LAS HISTORIAS Y VIVENCIAS DE LAS PERSONAS, YA SEA POR ESCRITO O VERBALMENTE, ALGO DE ESAS PERSONAS QUE YA NO ESTÁN ENTRE NOSOTROS CONTINUARÁ VIVO.