Bones Festes

 

Una nova imatge per a uns nous temps.

Històries del palmell de la mà

Coneixía l'elegància literària de Yasunari Kawabata, des del 1968, quan el "Circulo de Lectores" el va editar de seguida que va saber-se que era premiat pel Nobel de Literatura d'aquell any. En aquell moment la novela que va arribar a les meves mans va ser "Una grulla en la taza de té", que actualment estic rellegint i serà puntualment comentada en aquest blog. Ara comentaré el recull de més de setanta contes molt breus, tant curts que hi caben en el palmell de la mà, editat inicialment per "emecé". El primer dels relats és del 1923 (Lugar soleado) i el darrer del 1964 (Nieve).

Els temes de Kawabata ens enfronten a una forma de assolir la vida molt humana, realista i allunyada dels convencionalismes. Llegint-lo tenim la sensació d'estar davant d'un amic que ens relata les seves més pregones vivències i sentiments amb absoluta sinceritat. Amb un estil preciosista, quasi fílmic, amb regust de postal japonesa, envoltat de cireres florits i dels subtils ambients de balnearis termals en mig de la natura. No hi falten els paisatges de neu, les muntanyes, els boscos, i les onades del mar, les relacions familiars, les malalties i la mort.

 

Una lectura, doncs, molt recomanable. Sobre tot si es vol gaudir de la vida des d'un punt de vista diferent, com seria la contemplació d'un ikebana en contrapunt a un centre floral de tipus occidental. 

Títol: Historias de la palma de la mano

Titol original: Tenohira No Shõsetsu

Autor: Yasunari Kawabata

Editorial: emecé, 2005

Reedició: Planeta, 2008, Villatuerta (Navarra)

Traducció del japonès: Amalia Sato

Pàgines: 308

 

...-

La bola de neu

Aquest dies tot em fa recordar aquella definició del segle XX magistral, cínica i pessimista reflectida en aquell tango de l'any 1934, "Cambalache", que en una de les estrofes diu:

"Siglo veinte cambalache

problemático y febril

el que no llora no mama

y el que no afana es un gil" 

La realitat econòmica i moral no sembla haver canviat gens després de 75 anys. Ara, en un sistema d'economia planetària on impera la cobdícia i els guanys com a primer objectiu, ens porten sense remei a les trampes i el maquillatge. Ignacio Ramonet en l'article de portada de l'edició espanyola de "Le Monde diplomatique", no. 205 de novembre de 2012, deia: 

"El banco Goldman Sachs en 2001, ayudó a Grecia a maquillar sus cuentas para así ingresar en el euro. Siete años después se descubrió la fullería. Consecuencia, casi un contienete sumido en la crisis de deuda.../... qué pasó con los responsables del fraude inicial, por el que GS cobró 600 millones de euros, pues Mario Draghi (ex-vicepresidente de GS para Europa) fue premiado con la presidencia del Banco Central Europeo (BCE)". 

A l'Estat espanyol tenim nombrosos exemples d'aquesta artesania maquilladora: Bankia, va mentir en els seus comptes, ara s'ha de sanejar l'entitat amb 23.500 milions d'euros públics. Tenim l'escàndol de les participacions preferents que ha llençat per l'aigüera la major part dels estalvis de tota la vida de 700.000 afectats. Els espanyols, i sobretot les seves grans empreses, tenen 170.000 milions d'euros en paradisos fiscals i el 80% d'aquest diners pertany a empreses de l'IBEX.
 

La mentida, o el maquillatge, en els comptes també arriba a l'actuació de l'Estat en quant que gestor de la crisi. Luis Garicano desescrivia en un article publicat en el diari "El País", de data 25.11.2012, com s'ha maquillat la realitat en contra de la lògica econòmica classificant-la així:

1- No s'ha explicat que el rescat del sistema financer espanyol, com són entre altres els més 40.000 milions que arribaran a mitjans desembre, seran a càrrec del contribuent.

2- El dèficit tarifari, que és la diferencia entre el que paguem i el que ens cobren les empreses d'energia elèctrica, cada any creix i va pels 30.000 milions d'euros. Molts dels quals s'han abonat a les elèctriques via deute estatal.

3- El Banc Dolent. La SAREB, Societat de Gestió d'Actius Procedents de la Reestructuració Bancària, que absorbirà els actius depreciats de bancs i caixes està avalat per l'Estat, es a dir: els contribuents.

4- Els comptes de la Seguretat Social. El dèficit és insostenible, en 2012 serà de 10.000 milions d'euros, ja hem arribat al nivell de dos contribuents per un pensionista.

5- El deute de Grècia. Com que l'Estat hel·lè no pot pagar els seus compromisos amb els bancs, la "troika" ha decidit injectar més diners dels socis europeus, que són diners a fons perdut, també aportats per l'Estat espanyol, i que vista la situació Grècia mai podrà retornar.

 

Conclusió: Europa, i Espanya més, estan immerses en una bola de neu que roda acceleradament vers els fons del barranc, sense que ningú amb seny l'aturi.


...-

La importància dels materials

 

El passat dimecres 21 de novembre vam gaudir d'una interessant presentació a la Sala de Conferències de l'Escola d'Enginyeria de Terrassa a càrrec de la Dra. M Lluïsa Maspoch Rulduà, catedràtica del Departament de Ciència dels Materials i Enginyeria Metal·lúrgica de la UPC; també és directora, des del 1996, del Centre Català del Plàstic, consorci depenent de sector industrial i d'institucions com l'Ajuntament de Terrassa i la Generalitat de Catalunya.

 

Maspoch ens va oferir una història general dels materials en la vida dels humans des de la pedra, a la prehistòria, passant pels metalls, els moderns plàstics, les ceràmiques, semiconductors i multitud de materials imprescindibles en el món altament informatitzat i comunicat del segle XXI.

 

Primer va aclarir-nos què entenem per materials, són aquells elements que destinem a una utilitat; així, la pedra és un material en quant que serveix per a fer estris o edificis; talment com el ferro. Els plàstics, són materials de l'època del petroli, dels seus polímers obtenim des de fibres tèxtils a components per a tota mena d'indústries i aplicacions: biomèdiques, envasat, automòbil...

 

La vida quotidiana actual seria impensable sense plàstics com, per exemple, el tereftalat de polietilè (PET, per les sigles en anglès) present en multitud d'envasos. Aquest polímer és fàcilment reciclable i de fet amb el plàstic de vuit ampolles s'obté fibra per a fer una samarreta esportiva.

 

Una dada curiosa  va ser que el consum del plàstic específic per a fabricar CD va tenir un pic anys enrere on la producció mundial no donava l'abast per la demanda; ara, amb les noves tecnologies, la música no requereix suport plàstic i aquell policarbonat de fer CD no té quasi consum.

 

En el col·loqui final un del assistents va preguntar: què passarà quan el petroli s'esgoti? La Dra. Maspoch va explicar que tots els departaments d'investigació de les grans petroquímiques estan treballant intensament en el desenvolupament de tècniques per obtenir plàstics, amb midons i sucres, a partir de fonts biològiques vegetals, com els biocombustibles. Personalment no em sembla clar que el conreu intensiu de grans superfícies agrícoles permeti abastir la demanda creixent d'una indústria que només l'any 2011 va generar 300 milions de tones de plàstic, una cinquena part de les quals van ser consumides a Europa.

 

Una solució a aquest futur de previsibles dificultats per la mancança de recursos passa per la imprescindible concienciació en el reciclatge. Caldrà un consum eficient i reciclar al màxim. 

* * *

Títol de la conferència: La importància dels materials en les nostres vides.

A càrrec de: Dra. M. Lluïsa Maspoch

Data: 21.11.2012  - 18:00 h.

Lloc: Sala de Conferències de l'Escola d'Enginyers de Terrassa
Organitzat per: Servei de Universitat i Societat del Coneixement (Ajuntament de Terrassa)


...-

Vistes de tardor

La tardor al Vallès és així. Cels nítids, aire pur, i de tant en tant boirines; però, sense arribar a les boirasses vacarissanes.

Tarda del 26 d'octubre, aniversari A & M

 

Boirina i geranis

 

La bugambilla resisteix, malgrat tot. 

 

Matí de dissabte 

 El parc d'arbres caducifolis

 

 

 Una filera de bancs orientats a llevant

 

 



Matí de diumenge

 

...-

 

 

Brots verds?

Avui a Catalunya és el dia de la Castanyada; l'atàvica festa de la tardor que tantes variants té arreu del món.

 

Però l'article d'avui el dedicaré a l'actualitat vista en els mitjans que relaten l'activitat governamental del país. Allà diu una ministra beata, aquella que parla amb accent canari, que en la situació econòmica veu "brotes verdes". Seran els bitllets de 100 € que surten en algunes fotos. Sí, realment surten; però del país. Diríem sense equivocar-nos que broten amb força, des de gener fins l'agost han estat uns 250.000.000.000 €.

 

O! Potser, els brots verds són aquests altres:

a) 25% de treballadors en l'atur.

b) 12% de caiguda en les vendes del comerç detallista, des del setembre.

c) Els 48.000 milions d'euros que haurà de pagar l'Estat als prestamistes estrangers l'any vinent 2013.

d) Els missatges de la Virgen del Rocío. (Verge andalusa invocada per la senyora ministra de Treball i... no sé que més).

e) Les sucoses confessions d'un senyor difunt, mort fa sis anys, que ara vol entrevistar María Patiño a la tele d'ampla audiència on treballa.

.../...

z) Afegiu aquí vosaltres mateixos més brots verds de la Báñez. Lamentablement n'hi han a gavadals.

 

Salutacions i bona castanyada a tothom.



...-

Indecents

Economistes de prestigi ens han explicat fins l'extenuació que si no canviem el paradigma imperant a Europa, o millor dit, en els governs de la UE, obsessionats amb l'objectiu de reducció del dèficit dels estats per damunt de qualsevol altre consideració: com per exemple la creació de llocs de treball, el suport als creadors de treball productiu i l'accés del crèdit a empreses, el futur d'Espanya, d'Europa i del món serà molt negre, tal com informava ahir el propi FMI. 

Tots els indicadors econòmics mostren que marxem acceleradament a l'estimbador. Europa està greument malalta, anèmica, i el bruixot de torn s'entesta en receptar-li bafs de farigola, sangoneres i cataplasmes. Això són: més mesures de reducció de dèficit que en altres paraules significa més impostos, menys sous, menys despesa social, menys consum, menys activitat econòmica menys ingressos fiscals, en conclusió: més atur. 

Un factor primordial, de la marca Espanya, que ens ha dut a aquesta situació va ser la "bombolla immobiliària". Diu Clara Blanchar (El País Semanal, nº 1880, de 7.10.2012) que al 2010 havien 670.000 vivendes sense vendre, encara que la data no oficial diu que superaven els 2.000.000. També diu: "Otro dato significativo es que los activos tóxicos de constructores y promotores de los cuatro bancos nacionalizados suman 75.000 millones de euros". 

Cal tenir present que gran part d'aquest milions d'euros estan irremediablement perduts, destinats a podrir-se en forma de terrenys depreciats, ciment, totxo i asfalt abocats al mig del no res; i cal recordar que el seu origen són els estalvis dels alemanys dipositats a les seves entitats financeres i que després van arribar en forma de préstecs a, entre altres, els quatre bancs espanyols nacionalitzats. És lògic que els prestamistes reclamin el retorn puntual del capital i l'abonament dels interessos, per damunt de tot, de forma preferent i amb la garantia avalada pel govern espanyol de torn. Hi ha qui s'indigna, com jo mateix, veient que al final el conjunt dels cotitzants de l'Estat acabem pagant els mals negocis d'inversors privats. 

Relacionat amb aquesta descripció i pel seu extraordinari interès copio a continuació el text de la contraportada del llibre "Indecentes" publicat al maig de 2012 per Ernesto Ekaizer: 

Por qué le llaman crisis cuando es una estafa

INDECENTES

Crónica de un  atraco perfecto

Una crónica de la disolución ética y de la desfachatez moral que ha llevado a España y a Europa a una crisis sin precedentes y que señala a sus autores intelectuales, económicos y políticos. 

La burbuja del dinero fácil facilitó el frenesí especulativo de una España onírica. Todo parecía estar atado y bien atado para siempre... hasta que el sistema capitalista protagoniza el bandazo histórico actual. En esta curva violenta, tan peligrosa como prolongada, se ha caido toda una realidad. Ya nada volverá a ser no tanto lo que era sino lo que parecía ser. 

Hay muchas indecencias. La más obvia: la de la corrupción y el pillaje. Pero, la más seria, la más profunda, con su secuela económica y social, es la otra, la crisis del sistema. Una crisis en la que aquellos que han sembrado las condiciones para el estallido de la misma (banqueros, políticos, empresarios, especuladores, bancos centrales), son los que actualmente, en una espectacular jugarreta del destino, dictan la hoja de ruta para salir de ella, una hoja en la que "no hay alternativa" si no es pasar factura a los de siempre. Una estafa sobre la estafa. la estafa de la salida de la crisis sobre la estafa de la crisis misma. 

Ernesto Ekaizer va hilando esta crónica con información de primera mano, en gran parte inédita, a la que ha tenido acceso a través de entrevistas y debates en varios países a lo largo de los últimos años. El cuadro que se expone ante el lector apunta a quienes pudiendo haber tomado medidas a tiempo, se zambulleron en la euforia: unos por intereses, otros por servilismo y los demás por ignorancia.

Títol: INDECENTES (Crónica de un atraco perfecto)

Autor: Ernesto Ekaizer

Editat per: Espasa

7a. edició.
Barcelona, juliol 2012

Pàgines: 189





...- 

Turisme sostenible

Avui, 23 de setembre, fa justament cinc anys que vaig publicar en aquest blog el primer article sobre Cap Verd. Ara, fa una setmana que la cadena televisió "Cuatro" del grup italià Mediaset va presentar un capítol de "Callejeros Viajeros"  dedicant-hi cinquanta minuts a explicar-nos com són les platjes de quatre de les deu illes d'aquell l'arxipèlag.

El programa de "Cuatro" dedicat a les platges de Cap Verd (16.09.2012) va ser previsible com tots els de la sèrie. Va emetre cinquanta minuts d'imatges trepidants amb música adient per imprimir-hi un dinamisme de vertigen. Les panoràmiques i les escenes dels desplaçaments, per exemple en vehicles, estan accelerades donant-hi, tot plegat, un efecte de videoclip amb un frenètic seguit d'escenes cada una d'elles de pocs segons, o fraccions de segon, de durada.

 

Els autors del reportatge van remarcar aspectes del Cap Verd turístic visitant l'illa de Sal, on està ubicat l'aeroport internacional (Amilcar Cabral) mostrant-nos les salines, els hotels de multinacionals turistiques, la pesca submarina i les possibilitats del surf aprofitant els alisis que sempre bufen; l'illa de São Vicente amb la ciutat de Mindelo antiga capital de l'arxipèlag i famosa per la cantant Cesária Évora; Santo Antão la més preservada i verd; i, finalment Boa Vista més despoblada i on un equip de biòlogues espanyoles s'hi dedica a la conservació i control de les tortugues marines.

 

Molt de passada van mostrar-nos les mancances hídriques i energètiques d'aquesta jove república atlàntica i ex-colònia portuguesa. S'ha d'entendre que no es tracta d'un reportatge enciclopèdic, està patrocinat per una web de turisme i per tant no van parlar de les dificultat per obtenir aigua potable donat el minso règim de precipitacions (una dècima part de les de Barcelona) ni de les molt costoses fonts d'energia elèctrica que sovint ocasionen talls del subministre elèctric, de moltes hores de durada; cosa que les autoritats capverdianes expliquen per una causa doble: de vegades el gas-oil del generadors s'acaba i en altres ocasions quan la xarxa no suporta el consum que les connexions il·legals genera. Però, què poden fer, és un país en desenvolupament, que viu més de les aportacions dels capverdians que viuen a l'estranger que de la pesca o de l'incipient turisme.

 

La conclusió és que aquells qui cerquin un entorn natural, diferent, lluny de les ofertes turístiques tradicionals, amb platges verges i sense contaminació lumínica nocturna, no s'ha de perdre les meravelloses nits de cels estelats que ofereixen les illes de Cap Verd sota l'efecte dels alisis.

 

 



...-

Efectes de mossegar la mà

Sempre s'ha dit que no s'ha de mossegar la mà de qui et dóna el menjar. Amb la gran marxa (1), prevista per avui amb motiu de l'Onze de setembre d'enguany, se'ns mostra un exemple ben clar de les conseqüències d'aquesta poc assenyada acció realitzada en aquest cas pels poders que governen l'Estat espanyol.
 

 

Dèficit fiscal (2)

Diverses veus de la dreta acusen, sense demostrar-ho, la Generalitat de malbaratar diners "de tots els espanyols" en vel·leïtats independentistes, en la llengua catalana, en la TV3, en ambaixades... Però quan analitzem les xifres amb un minin de serietat els números reals canten; segons dades de la Generalitat, citades en el bloc d'economia "elblogsalmon.com", els comptes són aquest: 

Según las cifras que maneja la Generalitat, en 2009 por ejemplo, el déficit fiscal de Cataluña fue del 8,4%, el equivalente a 16.409 millones de euros. Es decir que el Estado recaudó 61.812 millones de euros a través de los impuestos de los catalanes y revirtió 45.403 millones. La Generalitat es taxativa en este punto: el modelo de financiación es insostenible en estos términos y Catalunya no tendría déficit fiscal si se revertieran todos los recursos que aporta al resto de España...

15 de marzo de 2012 

 

Resumint, l'any 2009, dels 61.812 M€ que van aportar els ciutadans de Catalunya a l'Estat espanyol, només van retornar 45.403 M€. Per tant el dèficit individual va ser superior els 2.000 €, quan al 2005 havia estat de poc més de 1500 €.

 

Des de sempre, any rera any s'incrementa aquest dèficit. Com a contrapartida quan el 90% del Parlament de Catalunya signa un nou Estatut, el de l'any 2006, el Tribunal Constitucional a instàncies del PP el rebutja en amb una irritant i contestada sentencia de 2010. No es estrany, doncs, que cada cop més catalans diguin, prou. Quan et tanquen la porta a la cara, tot i que siguis dels que més calerons ha aportat a la festa, el camí és clar, mirar de cercar altres socis, trucar a altres portes on no siguis menyspreat. I si qui ha tancat la porta és la teva parella, el que cal urgentment és demanar el divorci.

 

(1) Nota del 12.09.2012. La participació, sense precedents, a la marxa sobiranista fou d'un milió i mig de persones. 
(2) S'enten per Dèficit fiscal els diners que una Comunitat Autònoma aporta a l'Estat i que no tornen.

 

...-

Decisions errònies

Gemmenne de la Peña (Shelly)

 

Davant les disjuntives sovint prenem la decisió menys encertada, i per tant paguem les conseqüències. Tal és el missatge principal que Gore Verbinski, el director de "La perla del Carib", ens fa arribar amb el film interpretat per l'impassible Nicolas Cage, un televisiu home del temps que malgrat l'èxit professional (i financer) viu a trompicons entre fracassos vivencials: divorciat, amb dos fills adolescents amb problemes d'adaptació, un pare (excel·lentment interpretat per Michael Caine) malalt de càncer que suporta amb resignació les errades i mancances del seu fill, un "home del temps" molt famós, per bé i per mal. A la cultura televisiva nord-americana els informatius meteorològics són de primer ordre. Aquesta popularitat mediàtica és una càrrega que pateix en la seva vida quotidiana, aguantant les impertinències dels vianants que el reconeixen pels carrers.

 

Aquest exemple d'home fracassat, de perdedor, malgrat l'aparent triomf professional, pot resultar molt proper a l'espectador, potser és l'efecte que volien el director i el guionista del film, cercar i despertar la compassió vers el protagonista amb qui, sens dubte, en algun aspecte ens podem sentir identificats la majoria dels mortals.

 

La pel·lícula és força interessant, entretinguda, un pel llarga, amb excel·lents vistes hivernals de Chicago i Nova York. Amb colors predominantment grisos, escaients inductors de resignació i tristesa, com el rostre de David Spritz, el personatge interpretat per Nicolas Cage.

Títol: EL HOMBRE DEL TIEMPO

(The weather man)
Direcció: Gore Verbinski.
País: EUA.
Any: 2005.
Duració: 101 min.
Gènere: Comèdia dramàtica.
Interpretació: Nicolas Cage (David Spritz), Michael Caine (Robert Spritz), Hope Davis (Noreen), Michael Rispoli (Russ), Gil Bellows (Don), Gemmenne de la Peña (Shelly), Nicholas Hoult (Mike), Judith McConnell (Lauren), Dina Facklis (Andrea), DeAnna N.J. Brooks (Clerk).
Guió: Steven Conrad.
Música: Hans Zimmer.
Fotografia: Phedon Papamichael.
Direcció artística: Patrick Sullivan.
Vestuari: Penny Rose.
Emissió TDT: Paramount Channel (Castellà)
Data: 2 de setembre 2012.



...-

Maduresa

 

En un recent post del seu blog Rosa María Artal elogiava emocionada una parella d'ancians que passejaven agafats de la mà, la periodista il·lustrava l'escrit amb aquesta foto, feta des de dintre del cotxe, on vèiem la parella caminat per la vorera. Això em fa reflexionar novament sobre la vellesa i l'ancianitat. 

Recordo l'entrevista a Juan Goytisolo de gener del 2011, amb motiu d'haver complert els 80 anys, on explicava que "La vejez es una época envidiable". Efectivament així és, sobre tot si s'arriba a aquesta edat amb consciència i amb una bona companyia. Què pot haver millor que gaudir de l'afecte de la nostre parella, que ens estima, que ens escolta, que pateix amb els nostre dolor, que s'alegra amb les nostres alegries, que ens acompanya en tots els moments de la vida, en totes les nostres lectures, en tots els sentiments; i la que sempre agafem de la mà. Quin exemple preciós de vida plena és arribar a la vellesa havent dut de la mà la persona estimada al llarg de vint-i-cinc, cinquanta o setanta anys. No hi trobareu cap bé material que superi la felicitat de tenir una persona estimada agafada de la mà en aquells anys de maduresa, en l'últim quart o terç de la nostra vida. 

Malgrat les xacres dels anys, que resten mobilitat, o els dolors que no deixen dormir, els avis envoltats dels seus afectuosos parents viuen una plenitud superior a las publicitades meravelles de la joventut. Com l'escena de pocs dies enrere, quan cercaven la frescor de la marinada de la tarda asseguts en cadires de platja en la vorera del carrer de la Rosario, carrer fundat els anys seixantes i per tant ple de veïns ancians; doncs, allà se'ns va apropar el vell pintor que viu a la cantonada, que no pot caminar i va a fer la compra amb cadira motoritzada. L'home va felicitar sincerament l'anciana Rosario per ser tan afortunada d'estar recolzada per tants dels seus familiars que allà l'envoltaven, entre ells un gendre quasi septuagenari que viu lligat a la màquina d'O2 però que conserva la felicitat de sentir-se respectat de tots i de l'enorme estima de la seva dona i de tots els descendents.

 

Viure i conviure, és una matèria que no s'ensenya a les escoles, però és primordial per a tenir una vida feliç i per a arribar a la maduresa plena. Qui no tingui la fortuna de tenir una parella amb qui compartir aquest accident que és haver nascut, ha de cercar la felicitat en la tolerància, en la comprensió en l'empatia, en la cerca del coneixement, en l'esforç, en la creativitat; fugint de l'abúlia, de la peresa, de la vida inútil i de la banalitat. Són consells d'un home feliç que té mes de seixanta anys.


...-

Aldebaran

La nit entre el 15 i el 16 d'agost, quan la calor d'aquest estiu xafogós ens feia tenir les finestres obertes, vaig observar a uns 30º sobre l'horitzó de l'Est la intensa lluminositat de Júpiter. Naturalment, degut a la miopia veia un disc fora de focus, de llum blanca i al seu costat, uns pocs graus d'arc a la dreta, em va sorprendre observar un altre disc més vermellós i de lluminositat més feble que centellejava; vaig posar-me les ulleres i allà va aparèixer, esplèndida, la vella coneguda primera estrella de la constel·lació del Taure, Aldebaran.

Júpiter estava situat just al costat sobre l'eclíptica, línia per on, poca estona després, apareixeria Venus anunciant la proximitat de l'albada.

Així doncs, quan la calor no us deixi dormir podeu gaudir de la bellesa del cel estelat; és un espectacle immens ofert per la natura. Apa, doncs, passeu-vos-ho bé, també en aquestes nits d'insomni.


...-

Elogi de la vellesa

Des de temps enrere que vull escriure sobre el fet de ser grans, fer-se grans i assolir el repte d'acceptar-nos amb totes les conseqüències. Quan s'arriba a aquesta edat, com fan els grimpadors de muntanyes, podem aturar-nos a contemplar amb serenor el paisatge i el camí recorregut als nostres peus; potser fatigats, però gaudint del resultat de tota una vida generalment plena d'esforç i sacrifici, per oferir als nostres descendents un futur millor. 

Tal ha estat el cas d'un amics nostres que el passat cap de setmana van celebrar els cinquanta anys de casats. Agraïm el detall d'haver estat convidats en qualitat d'amics distingits. Ella, filla de republicans expropiats pels franquistes que va haver d'emigrar d'Andalusia a Catalunya fugint de la misèria de la postguerra; ell, va ser un nen de la guerra crescut en la duresa de la lluita diària per la supervivència abocat a una vida de treball dur i mal pagat. 

Podem imaginar-nos els canvis de l'estil de vida en mig segle de matrimoni. Des del 1962, quan la parella va començar fins ara, han vist molts canvis; tenen néts, un de 25 anys és enginyer i treballa en una firma de la seva especialitat. 

Aquesta parella que ha dedicat tots els dies de la seva vida a treballar i treballar per portat els fills a un "estatus" millor són els que amb molta feina i suors han construït una segona residència als afores de la ciutat, una caseta amb un petit hortet que aporta un complement de fruites, llegums i hortalisses al rebost familiar. Són els estalvis de un segle de treball individual, convertit ara en l'ocupació per un temps de jubilació que la societat sovint rebutja, desafortunadament, con també rebutja l'experiència i els coneixements dels avis.

Malgrat les xacres inevitables que l'edat comporta als que arriben a la desena compresa entre els setanta i vuitanta, com són els nostres amics, ells ara són feliços. Han gaudit d'un merescut homenatge on familiars i amics els han demostrat l'afecte sincer en un emotiu acte de reconeixement dels esforços que al llarg de cinc dècades han abocat al bé del grup familiar. Uns avis, com tants de la seva època, que han viscut sense moments d'oci. No han acumulat grans bens materials, però han construït una vida plena, responsable, molt digna, desbordant d'honestedat i dedicada als seus. Quina cosa millor podem dir d'ells?

...-

Europa, nous reptes

Ahir, dilluns 23 de juliol, va passar per nostra ciutat l'insigne Sr. Javier Solana el qual ha desenvolupat, entre altres càrrecs, el de ministre d'Afers Exteriors, també d'Educació i de Cultura, i posteriorment el de Secretari General de l'OTAN i Secretari General de Consell Europeu. En la Sala d'Actes del Vapor Universitari va oferir-nos una clarificadora, i pedagògicament perfecta, conferència sobre "Europa del segle XXI" dintre del curs organitzat per "Terrassa Universitat": Relacions Europees i Internacionals. 

La conferència va estar estructurada en tres punts:

1- Situació del món actual, transferències de poder.
2- Europa avui.
3- Situació econòmica a Espanya.

1- Transferències de poder

Des del segle XIX fins el final de la Segona Guerra Mundial la transferència de poder es feia en l'àmbit europeu i anglosaxó. Certament va produir-se un flux transatlàntic del poder, des de la vella Europa vers els EUA. Fins el darrer període d'hegemonia nord-americana, tot quedava dintre de casa, tots els Estats pertanyien a la cultura judeocristiana. Durant la primera dècada del segle XXI aquesta situació ha canviat: el G-7 (Grup format en el 1973 pels set països amb major pes econòmic, polític i militar) ha cedit el poder real als E-7 (La lletra "E" a proposta de Solana, potser per "emergents") format per Xina, Índia, Indonèsia, Brasil, Mèxic, Turquia i Rússia. En aquest nou escenari s'han intentat adaptar els Estats creant el G-20. Però, una altra novetat és que han aparegut tres actors no estatals també amb molt de poder: els mercats financers, les organitzacions del crim organitzat (terrorisme, drogues, armes...) i també les ONG.
Altres organismes com el FMI, l'Organització Mundial de Comerç i l'ONU, amb el poc operatiu Consell de Seguretat, són insuficients per dotar-nos d'institucions globals aptes, i imprescindibles, per a gestionar la nova situació econòmica i política mundial.

2- Europa. Reptes del segle XXI

El projecte d'Unió Europea ha estat paralitzat per la crisi econòmica actual. El problema fonamental és la cessió de sobirania que els Estats membres han de fer necessàriament de forma voluntària; cal arribar a la difícil unificació fiscal i de pressupostos. Tot això mirant el futur amb perspectives de "llums llargues". Diu Solana que els experts preveuen en l'any 2020 un creixement de la classe mitja global de 1.200 milions de persones; que demandaran un consum per el qual el món no està preparat, caldrà una immensa mobilització de recursos energètics, hídrics, agropecuàris... Faltarà món! La sortida està en la inventiva, en l'iniciativa per a innovar i adaptar-se en aquest nou context mundial, on com és natural no serveixen el vells models del passat.



3- Espanya

Els darrers vint anys Espanya ha crescut amb diners aliens, que arribaven a carretades i a baix preu, sovint a interessos per sota de la inflació. Ara no podem intentar competir amb els emergents a base de preus baixos; cal inventiva, innovació, capacitat per trobar nous productes, bens i serveis que desenvolupin la raquítica economia hispana, fugint de les inversions especulatives que tant de mal han fet i que sempre acaben malament. Per això cal potenciar la investigació universitària, fer doctorats, sense la qual no és possible el desenvolupament.



Vull fer un comentari final; vist que la Xina aviat serà la primera potència global en tots els àmbits, un dels assistents a l'acte va preguntar sobre la democràcia en aquell país. Solana va explicar-nos que dintre de tot no és tan dolent el sistema polític xinès. Allà la promoció es basa en oposicions estrictes; els càrrecs de més responsabilitat són per als més preparats. Al contrari d'aquí, on molts dels càrrecs públics són ocupats pel vell sistema del nepotisme, com el practicat recentment per coneguts polítics de Madrid i València que han fitxat fills i filles d'assessors en ministeris.



...-

Contra el vent

 Foto: Noia capverdiana.

Font:Turisme Sostenible de Cap Verd

Ángeles Caso va obtenir el premi Planeta de l'any 2009 amb aquesta diàfana història d'una dona, São, nascuda a Cap Verd que des del no res aconsegueix fer-se un lloc en un món hostil, masclista, sense espai per als pobres i els sense-papers, d'una crueltat infinita; però on no tota l'esperança es perd perquè una espurna de llum arriba des de la solidaritat, l'amistat entre dones que enforteix i alimenta la resistència fins el triomf de la justícia. 

La novel·la descriu amb bellesa i amb intensitat els moments més emotius de la vida de la protagonista, ens fa sentir el seu sofriment, les seves ànsies de llibertat, la tenacitat per defensar allò que la pertoca tant a l'aldea natal, en una illa de l'arxipèlag de Cap Verd, com a les seves estades a Lisboa, Madrid i Angola.

El llibre és de lectura recomanada a qui tingui sensibilitat per apreciar la lluita contra la discriminació de la dona. És un text que narra de forma precisa i fidel una realitat que per quotidiana no ens ha de ser indiferent.

Autora: Ángeles Caso

Títol: Contra el viento

Editorial: Planeta

Barcelona, 2009

Col·lecció: Autores Españoles e Iberoamericanos

Pàgines: 267




...-

Nous temps nous símbols

Una senyora diputada, familiarment arrelada al partit que ara governa l'Estat espanyol (esposa i filla de destacats membres del partit), ha estat notícia pel seu exabrupte dit després de la relació dels terribles cops de destral contra el drets dels ciutadans. Va cridar "¡Que se jodan!" justament quan acabava d'anunciar-se la reducció de la prestació pels aturats. 

Aquesta patinada en la sessió del Congrés del Diputats de la filla del castellonenc Fabra, imputat per diversos delictes i senyor de "L'aeroport per a les persones", demostra que la consigna interna del seu partit és: Aplaudir, hacer, corear lo que diga el JEFE. 

No oblidem la destitució del nostre representant diplomàtic a Polònia per desitjar-li als francesos "Que les den por saco". Arreu s'ha vist la impròpia conducta del diplomàtic en un vídeo impregnat (el senyor diplomàtic, es clar!) de vapors etílics.

Seran els nous temps que porten nous símbols? El feixistes italians popularitzaren l'elegant i marcial salutació romana, després adoptada per Hitler. Els comunistes i gents d'esquerres saludaven amb el puny en alt, representant l'esperança en el triomf de la solidaritat fraterna. Ara els blaveros posen de moda el tavernari "¡Que se jodan! Mostra evident del tarannà i dels bons sentiments que els mouen. Sort, encara, que han estat educats en centres religiosos. No vull pensar el que escoltaríem i veuríem si ses ínclites senyories haguessin estat educades en escoles públiques de barri marginal.

..._

Plàstics de sis anelles

Ahir vespre, fent zapping, vaig obrir un canal de televisió dedicat als infants. Passaven una pel·lícula d'animació on uns pingüins lluitaven per recuperar el seu peix espoliat pels humans. De sobte un dels pingüins, amb símptomes de estar molt malament, va omplir la pantalla evidenciant-ne la causa de seu mal: duia un d'aquest plàstics de sis anelles per a llaunes de cervesa al voltant del coll. Les mateixes que un contacte d'una nostra amiga capverdiana denunciava a una xarxa social amb el cartell que veieu acompanyant aquest post.

...-