Pangea i l'esquirol

Som en plenes vacances escolars per festes de Nadal i Any Nou, fet que té com a conseqüència l'emissió per les cadenes de televisió de pel·lícules dirigides a la captura de l'atenció del públic infantil, i no tan infantil. Ahir vespre en hora de màxima audiència una d'aquestes empreses que pretenen ocupar les nostres llars i el nostre temps, sovint amb notable èxit, va emetre el quart lliurament de la saga "Ice Age", titulada en català: Ice Age 4: La formació dels continents, estrenada als cinemes el 2012.

L'acció se situa 208 milions d'anys en el passat quan Pangea, el supercontinent, comença a esquerdar-se separant-se en grans blocs continentals, suposadament a partir de l'esquerda iniciada per l'intent de l'esquirol Scrat d'amagar un aglà. Els personatges coneguts dels films anteriors patiran les conseqüències de la deriva continental fruit de la tectònica de plaques i no pas del pobre Scrat i la seva esmunyedissa fruita de l'alzina. En la fugida del trasbals catastròfic que afecta la superficie del planeta els personatges: Manny, Diego y Sid trobaran uns pirates, motiu més que sobrat per omplir d'acció molt ben dibuixada els 94 minuts que dura el film.

Hi ha qui minusvalora aquesta entrega qualificant-la de repetitiva i dirigida a un públic derivat de Barri Sèsam. No em sembla malament que aprofitant boniques imatges s'insisteixi en inculcar als infants espectadors principis morals i ètics, com el respecte i l'amor entre els diferents, la protecció de l'ancianitat, la solidaritat, el perdó d'aquells que reconeixen els seus errors, fins i tot la lluita contra la pirateria en totes les seves accepcions; sense oblidar el brillant toc final sobre els perills del canvi climàtic per un acte irresponsable del catastròfic Scrat. Tot això sucat amb la Novena de Bethoven i un pessic de L'Odissea d'Homer.

Títol original: Ice Age: Continental Drift (Ice Age 4)

Any: 2012

Duració: 94 min.

Direcció: Steve Martino, Mike Thurmeier

Producció: Blue Sky Studios

...-

Les tres edats

No és el primer cop que prenc una imatge de Gustav Klimt per il·lustrar una entrada d'aquest bloc. Com veieu es tracta d'un retall de l'obra sobre llenç de 180 x 180 cm "Die drei Lebensalter der Frau" (Les tres edats de la dona) de l'any 1905. És sorprenent la gran popularitat d'aquesta pintura de l'artista vienès, reproduïda en tota mena de retalls i objectes; potser degut a la seva impressionant força decorativa. El que m'apassiona d'aquesta obra és la notòria metàfora de la vida genialment representada per l'element femení de l'espècie humana. El centre d'atenció l'ocupa una maternitat a l'estil de les "Madonnes" de renaixentistes com les de Raffaello Sanzio; però, aquí la jove mare se'ns mostra en plenitud vital amb flors a la cabellera en al·lusió a l'esclat de la primavera i l'inici de la vida. Al seu costat amb el rostre ocult, potser plorant, es representa la vellesa, amb una dona de perfil que mostra l'efecte dels pas del temps, la cabellera grisa i la degradació física del cos al final de la vida. Qui contempli aquesta pintura amb ànim interpretador arribarà a sentir la dinàmica universal que en impregna a tots, en un cicle ineludible d'etapes ben diferenciades les quals, tot plegat, no passaran de un grapat de desenes d'anys.

La primera obra de Klimt que em va sorprendre quedant-se fixada per sempre a la meva memòria va ser "Der Kuss" (El petó) de 1908-1909; era la imatge que lluïa la portada del llibre de Herbert Marcuse "Eros and Civilisation" de 1955 (la versió catalana és de Jordi Solé Tura), un tractat de filosofia i sociologia popularitzat en els agitats anys del 68. Després vaig saber que Klimt era un pilar fonamental del corrent modernista de començaments del segle XX. Sembla, però, que la veneració de Klimt pel Renaixement és evident, només cal comparar la versió de la "Danae" de Tiziano amb la de Klimt, interessant exercici que us deixo al vostre lliure criteri, només cal observar les dues versions de Zeus convertit en fertilitzadores monedes d'or.

Per acabar, Klimt en la pintura com molts d'altres artistes d'altres àmbits, per exemple Jorge Manrique en la poesia, ha mostrat genialment en la seva obra la essència de la vida humana i la seva tràgica autenticitat. Quan naixem, fet de singularitat meravellosa, venim amb el lot complet, inclòs el final ineludible.

...-

Tchindas

Quan començava a bastir a quest bloc, allà pel 2007, i motivat pels vincles personals amb capverdians de l'illa de Sao Vicente vaig descriure cinc cèntims de l'arxipèlag de Cap Verd, ex-colònia de Portugal. En Sao Vicente, una de les illes més allunyades de la costa del Senegal, trobem Mindelo que és la capital cultural i bohèmia de Cap Verd, mentre que Praia, en l'illa més gran, és la capital oficial i administrativa. Mindelo s'ubica en una esplèndida badia mirant a ponent i veient cada dia com en sol s'amaga darrera l'skyline del Monte Cara. Aquesta ciutat que fou popularitzada arreu musicalment, per ser el lloc de naixement de Cesária Évora, ara torna a ser d'actualitat a ran del film documental Tchindas codirigit pel periodista Marc Serena (Manresa 1983) i el director Pablo García Pérez de Lara (Barcelona 1970).

Ahir, dilluns 23 de novembre, vam assistir poc més de quaranta espectadors a la projecció al cinema Catalunya de Terrassa d'aquest film en sessió organitzada pel col·lectiu LGTB de Terrassa amb el suport de la regiduria municipal de Ciutadania i Qualitat Democràtica. Lluïsa Melgares titular d'aquesta regiduria va moderar el col·loqui posterior a la projecció del film, amb la participació del codirector Marc Serena.

Els materials del documental van ser filmats al llarg d'un mes i mig, sense actors. Tots els que hi apareixen els veiem en escenes de la seva vida quotidiana real, sense fer interpretació. Per descomptat hi ha un fil argumental, que és la preparació del Carnestoltes, amb la direcció activa d'un grup de trans encapçalats per Tchinda Andrade, transsexual de 35 anys que viu de la venda del petits bunyols (coxinhas) que ella mateixa prepara. La pel·lícula ens submergeix en la quotidianitat de la vida a Mindelo, en la realitat d'una vida dura i austera; però, feliç amb llibertat, amb solidaritat, col·laborativa; amb respecte per l'orientació sexual del proïsme, fet que és una valuosa conquesta social absent d'altres llocs, tant a l'Àfrica com altres parts del món, on l'homofòbia i la persecució de la diversitat en l'orientació sexual arriba al manteniment de lleis que castiguen amb la mort als "diferents".

Felicitem el col·lectiu LGTB de Terrassa per haver organitzat aquesta projecció i coloqui amb motiu del Dia Internacional de la Memòria Transsexual (20 de novembre) en record de les persones que han mort o han patit agressions de tota mena a causa de la transfòbia.


...-

Foto: Tchinda Andrade en un fotograma del film "Tchindas", cedit per: www.Tchindas.com

Nostre amic el Nitrogen

En el llibre de ciències de la meva infància van presentar-me el nitrogen com un gas "inerte", present en més de tres quartes parts de l'aire que respirem. Quan el nitrogen atmosfèric combina amb l'oxigen per forces químiques o per efecte de l'alta pressió i temperatura, com és el cas dintre dels cilindres d'un motor Diésel, s'obtenen alguns dels òxids de nitrogen que mostra la taula següent segons diu la Viquipèdia:

Fórmula	Nomenclatura sistemàtica	Nomenclatura de Stock	Nomenclatura tradicional
N2O	Monòxid de dinitrogen	Òxid de nitrogen (I)	Òxid nitrós (Anhídrid hiponitrós) Gas del riure,
NO	Monòxid de nitrogen	Òxid de nitrogen (II)	Òxid nítric
N2O3	Triòxid de dinitrogen	Òxid de nitrogen (III)	Anhídrid nitrós
N2O4	Tetraòxid de dinitrogen	Òxid de nitrogen (IV)	Tetròxid de nitrogen
NO2	Diòxid de nitrogen	Òxid de nitrogen (IV)	Diòxid de nitrogen
N2O5	Pentòxid de dinitrogen	Òxid de nitrogen (V)	Anhídrid nítric

Aquests compostos ara estan de moda per la desgràcia del primer fabricant mundial de cotxes, el popular "Konzern" VW, que ha estat descobert en flagrant mentida de les quantitats que els seus motors TDI generen d'aquestes boniques molècules. Dic desgràcia perquè el gegant automobilístic alemany haurà de pagar multes milmilionaries i modificar centenars de milers de motors arreu del món per causa d'aquest petit "fake" en els catàlegs de característiques dels seus motors que cremen gas-oil.

El cas em recorda la doble moral d'aquells que fan "trampa", com són el que incompleixen les normes sistemàticament, però hi dediquen grans esforços i enginy fent filigranes per a que no ho sembli. Els primers que fan frau són les institucions que permeten la continua extracció i utilització de combustibles fòssils, la combustió dels quals altera irreversiblement l'equilibri tèrmic del planeta. S'escandalitzen les institucions per les emissions d'òxids de nitrogen dels cotxes, però no multen ningú per les immenses quantitats d'altres contaminats d'origen fòssil abocats diariament a l'atmosfera: sutges, CO2, òxids de sofre... Sospito que el cas del fabricant de cotxes VW respon a la política de trobar un cap de turc i fer l'efecte de que algú vigila per la salut del planeta. De moment a l'estat espanyol les lleis peperes van contracorrent i castiguen amb impostos extres als productors i consumidors d'energies netes. Si fóssim creients hauriem de dir: "La Mare de Déu ens ampari!".

...-

Obsolències

(Relat de tardor)

He estat reordenant els llibres i els CD de música. Els últims, dins les seves capses de metacrilat, des de fa anys ocupen un parell de baldes de moble a la sala d'estar. Resulta que passen mesos abans no posi un disc compacte a l'equip d'alta fidelitat (HiFi, com s'anomenava en els anys setantes); i, davant la manca d'espai pels llibres (de paper) que de tant en tant incorporo a la meva biblioteca he decidit situar els CD en un altre lloc; potser més inaccessible, però que atorga al conjunt un ordre més racional.

De fet, tinc molta feina a reestructurar l'espai domèstic. Hi ha un calaix sota el llit del meu fill a petar de cintes VHS amb clàssics del cinema de tots els temps, l'aparell reproductor de les quals encara hi és, desendollat es clar, sota el reproductor de DVD, just al costat esquerre del reproductor de "cintes de casset". Un dia, quant més aviat millor, hauré de fer un pla de neteja per reconquerir l'espai de casa que l'entropia i l'evolució tecnològica m'han arrabassat al llarg de pocs anys.

Un deteriorament similar passa amb altres àmbits de la vida. Ho sabem aquells tenim edat d'haver compartit alguns anys amb els néts. També ho saben, però no hi fan cas, alguns partits polítics; exemple d'avui mateix ha estat l'escridassada al que fou president del govern espanyol Felipe González en la seva visita a la Universitat d'Alacant. El grup de cridaners, durant vint minuts, ha fet al·lusions al vincles del rellevant polític del PSOE amb empresaris tals com el mexicà Carlos Slim, ponent en el mateix acte; i amb la polémica guerra bruta del govern encapsalat per González dels anys vuitantes, relacionant-lo amb els GAL.

En general convindreu amb mi que cal ser endreçat, dedicant-hi el temps necessari al manteniment i a tenir cura de tot allò que es deteriori física o moralment... I, les andròmines obsoletes al contenidor de reciclatge.

...-

Dependència de grau III

(Relat d'estiu)

El brunzit del motor a benzina de la tallagespa que passejava amunt i avall el veí de l'altra banda del carrer, mentre em prenia el te amb torrades al porxo de l'apartament que hem llogat per tot l'estiu, no era prou atabalador com per a treure'm del cap el neguit d'un malson que m'havia fet fora del llit a quarts de set del matí. Malgrat tot, el fet prenia l'aspecte positiu de que així gaudia del desdejuni amb una esplèndida sortida de sol en un nítid dia de començaments de setembre.

Algú va parar-se davant la porta del reixat del carrer, per la seva fesomia potser era una magrebina d'ulls negres i d'edat entre els trenta i els trenta-cinc, vestida amb uniforme blanc (com d'hospital o de treballadora de serveis sanitaris, com ara odontologia). La dona trucava el timbre des de la porta del jardí. S'ha de dir del jardí que era un rectangle de vuit metres per divuit de façana, llastimosament descuidat pels propietaris, contràriament al del veí del davant: El nostre el componien quatre clapes de gespa feréstega, una olivera renegrida a l'esquerra del camí empedrat des del porxo a la porta i un desmai, a la dreta del mateix camí.

Quan l'Eva Guil va obrir la porta de ferro forjat va trobar-se sobtadament a les mans un pesant i compacte farcell, fet de tovalloles noves blanques de boníssim rus, on no eren visibles marques, etiquetes ni brodats. Sense badar boca la noia que l'havia fet donació del misteriós paquet va girar cua i dirigint-se ràpidament per la dreta vorera amunt va entrar en el seient de l'acompanyant d'un Toyota blanc que restava amb el motor en marxa a uns deu metres. Coincidint amb el lleu soroll fet pel tancament de la porta el cotxe va sortir silenciosament del lloc on estava i es va perdre a gran velocitat carrer amunt. Ningú va parar atenció a la matrícula.

Per entre l'escletxa que s'obria en la part superior del paquet de tovalloles l'Eva va descobrir un rostre infantívol, d'un nadó endormiscat, de pocs dies de vida. Alarmada va entrar a la casa per mostrar-lo al seu germà gran, en Rafel, un conco de cinquanta anys però que semblava de seixanta-cinc, que en aquells moments s'ocupava en un racó de l'ampla cuina en la construcció d'un veler de tres pals reproducció fidel d'un original del segle XVII a escala 1:50. Ambdós quedaren bocabadats observant la criatura. Un cop desempallegada del draps que l'empaquetaven, l'Eva agafà maternalment la criatura, ara només guarnida amb un senzill bolquer; tal com l'apropava al seus ulls el nen s'anava reduint de volum i anava transformant-se en un aneguet de finissin plomall de color gris terròs, com de peluix. L'Eva va comprendre que a partir d'aquell moment la vida l'havia canviat del tot, s'hauria de dedicar en cos i ànima totes les hores del dia a tenir cura d'aquella fràgil criatura (nen o peluix) tots els dies de tots els anys que calguessin.

...-

Arquitectura, on ets?

Potser no cal haver-se estudiat els textos de Vitruvi sobre les normes fonamentals a tenir en compte pels arquitectes a l'hora de dissenyar els seus encàrrecs i projectes; però, malauradament més de vint segles després de que l'arquitecte llatí redactés el seus tractats en l'art de la construcció, trobem errors imperdonables i construccions grolleres que signen Doctors i Llicenciats en Arquitectura sortits de les Facultats que els han reconegut una aptitud i formació adient a la responsabilitat de construir, i capacitat de facturar, que els atorguen.

Sé, per veu d'arquitectes novells que en els projectes de fi de carrera han de demostrar la seva originalitat, capacitat d'innovació, eficiència tecnològica i mil meravelles més... Tot i així, resultats de l'arquitectura actual d'arreu l'Estat, tenim xapuces com la coneguda "Ciutat de les Arts" a València; i, en les antípodes d'aquell pretès super-glamour de disseny arquitectònic, trobem la casa de les llàgrimes, familiarment l'anomenem així perquè fa plorar (veieu-la a la foto de més amunt), sita on s'ubicava el "burot" a la confluència de les carreteres de Montcada, Martorell i Olesa.

...-