dimecres, 4 de febrer de 2009

Esfondrament financer


Foto: Aiguamolls de Torredembarra

De mica en mica van apareixent noves peces del puzzle que composa el panorama econòmic, de manera que cada cop es veu amb més claredat la catàstrofe en que estem immersos, a tots els nivells: des del més alt, que afecta tot el món, passant pel municipal, arribant en molts casos a l'economia familiar.

A la Xina tenen 20 milions d’aturats en les regions industrials que s’han quedat sense feina per la caiguda de les comandes mundials. En els EUA d’Obama s’està estudiant com aturar la destrucció de milions de llocs de treball, 600.000 en el mes de gener, arrossegats per la ruïna de les principals firmes automobilístiques.

En el seu programa d’avui a TV3 Josep Cuní ha donat veu a una representació del centenar de catalans que han vist desaparèixer totalment els seus estalvis. Els havien invertit, aconsellats per solvents entitats financeres (com el Banco Urquijo) en Islàndia. Només en dos anys, aquelles inversions que rendien un 7% s’han volatilitzat. Els 300.000 habitants d’Islàndia, i els seus bancs, van patir un miratge afavorit pel tipus de canvi entre la Corona islandesa i l’Euro, de manera que semblava possible la progressió indefinida de beneficis i el rendiment il·limitat de les inversions. Ara resulta que el calaix dels bancs islandesos, com els de tants altres països, està buit. I el que és pitjor estan endeutats per una quantitat superior a 8 vegades el seu PIB. Tenen un índex d’atur per les boires. Un desastre que ha fet caure el govern i que un terç de la població vulgui emigrar.

A Catalunya assistim, impassibles o perplexos, a la fulgurant destrucció no tan sols del teixit industrial, sinó de tota l’estructura productiva catalana: agrícola, comercial i de serveis. Només augmenta la gent empleada per l’administració, tot i així el nombre d’aturats s’incrementa en més de mil persones cada dia: més de 32.000 al gener.

Què ha passat? El que és evident, les famílies catalanes i també economies nacionals com Islàndia, Espanya i els EUA s’han endeutat, han gastat diners aliens, amb la pretensió de retornar-los en els propers anys, recolzats pel valor creixent de la propietat adquirida i per l’increment de la productivitat del seu treball (sou en el cas individual, PIB en el cas de països). La realitat ha desmentit aquesta falsedat. Els béns adquirits anys enrere, ara no tenen ni el valor inicial del preu de compra. Però, els terminis pactats amb els creditors s’han de pagar, cosa impossible quan es perd la feina. Els diners no representen cap valor si no hi circulen. Ara, el flux dels corrents econòmics globals i locals han deixat de ser cabalosos rius, són bassals empantanats. No vull fer aquí cap pronòstic a mena de conclusió, però les administracions hauran de afinar amb extrema urgència les neurones per evitar el col·lapse com van patir les economies resultants de l’extinció de l’URSS.


NOTA:
Una nova peça del puzzle apareguda recentment explica la contenció de les entitats financeres de l’estat espanyol a deixar fluir els diners. Segons diu Gabilondo, en el telenotícies de Cuatro del 4 de febrer, el conjunt de bancs i caixes tenen un forat, deixat per les constructores i immobiliàries de 300.000.000.000 €, en lletra: tres-cents mil milions d’euros. Dit d’altra manera, cada ciutadà de l’Estat espanyol hauria d’aportar 6.800€ (sis mil vuit-cents euros) per recuperar les seves pèrdues.