dilluns, 9 d’abril de 2012

Matrimoni i celibat


Llegint Misericordia de Benito Pérez Galdós m'ha sobtat la descripció que allà trobem d'un personatge singular, D. Frasquito Ponte, funcionari cessant, sense recursos ni patrimoni que viu de la caritat encoberta de Nina (Benina), una minyona sexagenària i captaire d'església. De les més remarcables peculiaritats del tal Ponte tenim la seva solteria, així ho descriu Pérez Galdós:

   Persona más inofensiva no creo haya existido nunca; más inútil, tampoco. Que Ponte no había servido nunca para nada, lo atestiguaba su miseria, imposible de disimular en aquel triste occidente de su vida. Había heredado una regular fortunilla, desempeñó algunos destinos buenos, y no tuvo atenciones ni cargas de familia, pues se petrificó en el celibato, primero por adoración de sí mismo, después por haber perdido el tiempo buscando con demasiado escrúpulo y criterio muy rígido un matrimonio de conveniencia, que no encontró, ni encontrar podía, con las gollerías y perendengues que deseaba.
(Misericordia, Edició de CÁTEDRA, Letras Hispánicas nº 170, pàgina 156)

Recents tensions en matrimonis propers m'han fet escriure sobre aquest interessant i controvertit tema, concentrant-me en la determinació personal de triar entre la vida matrimonial i el celibat. Des del meu punt de vista de persona casada soc partidari evidentment del matrimoni (m'he casat dos cops). Tot i així respecto aquells que han triat ser lliures de dirigir la seva vida, sense haver de pactar contínuament amb la parella els fets de cada dia, i sobre tot, el sentit i direcció del nostre futur lligats sota el mateix jou, social i de compromís personal, que és la vida de parella. Em direu que molts solters, que coneixem, també han de fer convenis de convivència amb els seus companys de vida, perquè molts d'ells no es floreixen en la solitud des l'eremites, al menys en el sentit físic, conviuen amb pares, mares, germans, fills (fruits d'extintes convivències en parella)... companys de pis.

Considero una gran concessió de la fortuna haver trobar una persona que agraeixi ser, en el meu cas, la meva companya de viatge en aquesta vida; que vulgui compartir l'existència de forma comuna, sentir i gaudir de les mateixes experiències, dels mateixos paisatges i sentiments; d'aquesta manera potenciem les situacions davant la bellesa i ens donem suport mutu en els moments d'inquietud, malestar o angoixa. La complicitat i la camaraderia extrema són font inesgotable de benestar dintre del matrimoni.

Creieu-me, malgrat haver de negociar sovint i de perdre la individualitat sobirana, la realitat és que la vida de parella, sabent-la conduir amb l'adequada dosi de serenor i maduresa, ens proporciona moltes més satisfaccions que no pas la solteria; i no parlo de la vida sexual, que indiscutiblement sempre és millor en parella; o no?

Per últim, cal aclarir que no són matrimonis, ni parelles en sentit estricte, aquella mena d'amics de cap de setmana que tenint una intensa vida carnal, venèria, durant mesos i anys, el que comparteixen en realitat és el got dels raspalls de dents i potser alguns fluids corporals.


...-
NOTA: La imatge és un retall de l'Irina, anomenat "Orange Wedding" mostrat a "Vuelo.deviantart.com"